Conxa García. La crisi aboca les dones a la pèrdua de drets
El programa Ones de Dones ha entrevistat la Carme López, Adjunta a la Secretaria de Dones de CC.OO, perquè expliqués la seva visió sobre la situació dels Plans d’Igualtat en les empreses en l’actual situació de crisi i la situació de les treballadores en general.
El mercat laboral pateix diferències entre homes i dones i és bàsic que es pugui incidir en aquestes diferències, que són “salarials, fins i tot amb una gran qualificació laboral; pitjors condicions laborals, ja que s’arrossega la motxilla que repercutirà en el seu rendiment l’atenció als fills, pares, etc. No es veu que aquesta motxilla també la tenen els homes. Cal que la societat pensi que això també ho tenen els homes. Fins que no s’assumeixi anirem malament”.
C. López diu que “aquests darrers anys s’han fet passes endavant quant a la igualtat, però en aquests moments s’està en regressió per la crisi. Només cal veure que el Ministeri d’Igualtat va ser el primer en desaparèixer, cosa molt simptomàtica. Clara mostra que no es creu en aquest tipus de polítiques”.
“Institucionalment hi ha hagut un canvi: s’han eliminat les subvencions per promoure i incentivar les empreses i aquestes, ara, no volen ni sentir-ne a parlar dels Plans d’Igualtat. Érem un referent europeu en aquest camp, per exemple, amb la Llei Integral contra les Violències de Gènere, però ara s’ha frenat el seu desenvolupament”.
L’assetjament a les empreses
La Carme López ens diu que “sempre hi ha hagut. S’amaga entre les quatre parets de l’empresa. S’ha aconseguit fer visible la violència domèstica, però no ha passat el mateix amb l’assetjament. L’agressor sap molt bé quan exercir el seu poder (d’home sobre dona i de jerarquia). Si és empresari o comandament es tapa, mai es dóna crèdit a la víctima que queda destrossada psicològicament. Normalment es soluciona amb l’abandonament de la feina, no es pot conviure 8 hores amb el teu agressor. Els instruments judicials que tenim són molt febles perquè lles resolucions són molt lentes, farragoses i desagradables per a les víctimes que han d’explicar-se contínuament. De vegades, fins i tot l’entorn proper, la família, la culpabilitza i la dona assetjada sent una gran culpabilitat”.
Amb la Llei Intregral es reconeixen uns drets a la feina per a les dones que han patit violència de gènere, però, fins i tot en casos com aquests, hi ha greus problemes i s’ha hagut d’iniciar la via judicial (fins i tot en situació de perill de mort). No hi ha prou amb la llei
La prevenció de la violència a l’escola
A nivell escolar, que seria la base per a la prevenció de la violència de gènere, la Carme ens diu que “el tema de la coeducació a les escoles, s’ha quedat en proposta i no hi ha cap persona responsable dins dels centres”. La situació actual, a més, està afectant les persones més vulnerables i molta mainada han deixat el menjador i veus, a l’hora de sortida de les escoles, àvies i dones, ja que les que queden en atur, s’estalvien aquest diners per contribuir a l’economia familiar”. Quant a les guarderies, “segons l’alcalde de la ciutat: no els cal la socialització als nens petits. Els interessa la privatització”.
El necessari canvi de l’horari laboral
“Encara preval la cultura del presencialisme, tan arrelada. No es té en compte que el personal rendiria més i que a nivell personal i familiar les persones tindrien més temps per dedicar-hi. No es fan polítiques en aquesta línia”.
“Aquests darrers anys es va començar a posar èmfasi en les polítiques al voltant dels diferents temps. Es van fer congressos sobre la racionalització dels usos del temps. Les empreses s’hi neguen. Si en la negociació del conveni insinues el tema d’horaris, no volen ni pensar-hi. S’havien fet proves en empreses de tipus oficina, informàtica, que havien racionalitzat horaris, treballs a casa telemàtics. Hi ha una empreses, sobretot multinacionals que han fet passes en aquest sentit i faciliten una flexibilitat d’horaris, fins i tot hi havia alguna que facilitava cangurs, càterings, xecs guarderies i cura gent gran a través d’empreses de serveis contractades.
“Coses així només es poden aconseguir en empreses amb Comités d’Empresa molt forts i, en general, multinacionals. Si no acostuma a haver-hi molts conflictes per gaudir dels permisos que et corresponen per llei, l’empresa no vol cedir. Pots denunciar, s’allarga en el temps i quan t’ho reconeixen ja no et fa falta i també es produeixen, per aquest motiu, casos de mobbing”.
Dones, treball i salut
C. López explica que “les dones fan feines molt dures física i psicològicament, com l’atenció a la gent gran i mai no les han valorat per la feina que fan. Cobren sous baixos i hi ha molta temporalitat en aquest sector i contractes precaris. En estar desvaloritzada la tasca que fan i elles mateixes, com a treballadores, no els ofereixen una bona formació, cosa que cal per oferir aquest tipus de servei. No es fàcil veure a diari el deteriorament d’una persona”.
“Hi ha una sèrie de malalties que esta contemplat que les dones les pateixen més, com la tendinitis, la paràlisi dels nervis per pressió… S’ha intentat incloure l’assetjament entre els riscos laborals. Els canvis en el cos de la dona quan pareix i coses que la poden afectar quan està embarassada i durant l’alletament s’han de tenir en compte. Ara bé, la menopausa no està contemplada ni en la Llei de Salut Laboral ni en la Llei de prevenció de riscos”.
Hi ha d’altres violències: la institucional i l’econòmica
Hi ha un 44% de dones al mercat laboral espanyol, però amb pitjors salaris i “si han d’agafar una persona que els ajudi a casa o amb els nens, ja no els surt a compte. El 25 de novembre, nosaltres fem un informe sobre la violència de gènere però, evidentment, hi ha violències implícites: la institucional i l’econòmica. Ja s’ha parlat prou de la feminització de la pobresa. Els informes de Càrites assenyala les dones amb càrregues familiars tenen una pitjor situació. Aquesta és una violència real. Aquest estiu amb el problema de la renda mínima, la majoria eren dones i sobretot dones grans”.
Des de la Secretaria de Dones de CC.OO diuen que “La sortida de la crisi ha de passar per un canvi de model productiu i en aquest canvi les dones han d’estar presents decidint quin model volen i participant en el seu disseny. Un nou model econòmic, productiu i de cohesió social que garanteixi la participació equitativa de dones i homes. Només així, recorreguent plegats el camí en igualtat d’opotunitats, arribarem a la fita: la igualtat real i efectiva”.
