Recordo quan vaig anar al museu Louvre de París i tota l’expectativa que creava aquest quadre tan petit.
Però agrada i és que és un quadre que es pot interpretar de forma subjectiva i dóna cert morbo a la gent perquè transmet alguna cosa més que un somriure, transmet una emoció. Es per això que avui a mi em transmet un somriure apagat, una emoció trista, ja que no estem passant pel moment més esplèndid a nivell global. La televisió, internet o el boca a boca no ens transmeten bones notícies i tot això, en major o menor grau, ens està repercutint i comportant una càrrega emocional que crec que cada vegada és més important.
Avui, al metro, observant les cares de la gent quan van a treballar o realitzen els seus recorreguts habituals, les presses; les grans masses porten una cara semblant a la de la Mona Lisa: d’incògnita. No saps ben bé que passa pel seu cap, poden ser milers d’idees, de pensaments, d’emocions bones o dolentes però acumulades, que van amunt i avall moltes vegades sense cap direcció, només en moviment.
I es que tot va cada cop més ràpid, ens parem a reflexionar un moment però, al cap d’una estona, hem de seguir per anar a treballar, cada vegada per cert de forma més austera i explotadora i, en conseqüència, acabem també més cremats. No obstant, em refereixo a tots aquells que tenen l’oportunitat de gaudir d’un sou; dels altres millor no en parlem.
Es curiós però la gent esplèndida en el recorregut del dia a dia tenen la mateixa cara que la Gioconda, una cara per a mi, avui, apagada sense ganes de rutina i amb ganes de descobrir, n’estic segura, una sortida viable a tot el que està passant, per tal de pal•liar la possible situació de risc social que patim i poder mirar el nostre interior i no tant cap en fora, és a dir, cap a la part desagradable de la societat. No oblidem que els humans tenim el poder del contagi: el contagi de les cares i dels somriures apagats. Proposo somriure, però no prometo res.
