Potser quan parlem de nens desemparats tenim en ment una imatge trista i banal però en realitat, la meva experiència en el centre on he participat em diu que ha estat enriquidora. Veure uns nens i nenes que resideixen junts, pertanyen a cultures i famílies amb situacions problemàtiques ben diferents, però que no obstant, estan units per la força i per una mateixa causa; la d’arribar a conèixer el sentiment d’una gran família que els faci costat. I és que compartint i socialitzant-se constantment entre ells i amb els educadors fa que tot passi més ràpid.
Aquests infants es troben en l’escola de la vida des de ben petits, inclús amb mesos, els hi ha tocat ser autònoms i afrontar situacions, sovint inestables. Per aquest motiu necessitem que el sistema segueixi fomentant la seva qualitat de vida, crec en la importància d’una vida digne per a tothom i més per aquells que per desgràcia, no han tingut sort en primera instància. Per aquest motiu els hi desitjo tota la sort del món; només els puc definir en tres paraules: són uns cracks.
En fi, aquesta experiència m’ha fet reflexionar i és que amb la crisi que estem patint es normal un desgast mental i emocional doble, però el mèrit d’un treball social personalment em resulta d’una satisfacció, també doble. És per això que animo la gent que provi l’experiència del voluntariat social…Si no podem aportar amb diners, que sigui amb actes. ¡Segur que beneficien a ambdues parts!
