Conxa Garcia. Ens sentim decebudes pel No a l’Acord de Pau a Colòmbia. Moltes són les colombianes que hi han treballat. L’escriptora i articulista Maribel Nogué escrivia per a La Independent que “Ningú sap la violència que ha hagut de suportar anys i anys la seva població civil, les seves dones en particular, i potser ningú tindrà present el gran paper jugat d’ençà que el 1995 –per exemple- la Ruta Pacífica va endegar, una proposta política que pretenia la confluència de les dones en tots els diversos sectors (intel·lectuals, mares, comunitàries, religioses, etc.) que es declaraven pacifistes, antibèl·liques i constructores d’una ètica de la no violència on l’equitat, la tolerància i la llibertat fossin els seus principis fonamentals”.
En la ‘II Cimera Nacional de Dones i Pau’ es palesava la indiscutible aposta de les dones per aquest procés de pau i es va cloure amb la lectura d’un manifest polític llegit per nou dones que representaven les nou plataformes organitzadores: “Nosaltres, les dones colombianes, des de diverses identitats i expressions de ser dona, provenint de regions i territoris andins, de l’Amazònia, caribenys, insulars, del pacífic, de les planúries, del nord, del sud, de l’orient i occident del país i també d’altres territoris de fora les nostres fronteres, que en decurs de la nostra vida ens hem dedicat a construir un país, una casa i un carrer en pau, i que totes les persones puguem viure segures i valorades en la nostra dignitat humana, afirmem que necessitem la pau per defensar la vida, afermar la democràcia, per garantir la participació i la representació activa de les dones i el gaudi efectiu dels nostres drets humans. La Pau és una prioritat, superant el dolor i la tragèdia, la marginalitat i l’exclusió, transformant els dogmatismes, els fonamentalismes i les pràctiques d’una cultura que ha transitat per la guerra, per avançar –sens dubte- en la construcció d’una societat justa, pluralista, inclusiva, diversa, reconciliada i respectuosa amb tota la integritat i universalitat dels drets humans”.
Continua el seu manifest tot dient: “La Pau ha d’expressar les aspiracions d’un món just, lliure i igualitari. Una pau sense discriminació, sense racisme, sense pobresa, en democràcia que garanteixi les múltiples formes de desenvolupament de la meitat de la humanitat, les dones. Per això reconeixen que, l’assumpció d’aquests drets en l’acord final, és el llegat històric de les dones que les han precedit i de les organitzacions de dones de tot el país que han dedicat tota la seva vida a la causa de la pau, colombianes que han fet de la democràcia i la justícia el seu horitzó de treball: “és el temps de sanar les ferides, de transformar l’odi i la venjança en veritat, justícia, reparació i garanties de no repetició, de canviar la indiferència pel compromís amb la justícia i la pau, de superar les diferències que ens distancien no pas per negar-les sinó per enfortir la convivència democràtica. És temps de tancar la pàgina de la guerra, no pas per oblidar-la sinó per donar pas a la vida i a la llibertat”.
Com diem les dones antimilitaristes: “no volem ni guerra que ens destrueixi ni pau que ens oprimeixi”.
