Consol Lacida. Aquest octubre va ser el setè aniversari de la mort d’en Salvador. Aquest desembre es compliran anys d’un canvi en la meva vida tant en lo personal com en lo professional. No obstant, segueixo sense entendre com ha passat tot aquest temps tant de pressa… Crec que sóc la mateixa quan em miro al mirall, però a això li dono poca importància donat que probablement, no em disgusta com m’ha tractat el temps fins ara.
Li passa a tot el món això o només a mi? Es tracta de portar un ritme de vida vertiginós? De fer tantes coses alhora? No tenim temps de parar-nos en els petits moments de cada dia? O simplement, no volem pensar en el fet que tenim un final?
Són lents els dies d’espera, i l’espera es fa lenta i genera ansietat… Prefereixo la pressa a la impotència de no poder fer res més que esperar que quelcom passi. Al final crec que el que m’atabala, el que ens atabala, es sentir com passen els anys en un segon, i que tenim por del que ja no tornarà, com també d’envellir. Dóna por veure com la sorra cau en el fons del nostre rellotge i com es repeteixen els Nadals i els aniversaris (amb el record dels que vàrem estimar i seguim estimant, i ja no hi seran al nostre costat); o els aniversaris de les nostres amigues i les reunions de cada any amb les amigues del col·legi.
Però de moment sona el despertador, obro els ulls i prenc una determinació: sortir-me’n del pou de la depressió que porto arrossegant durant vuit mesos, i ara em sento amb força com un dia solejat i preciós. Em truca una amiga i m’invita uns dies a casa seva, les meves filles em donen bones notícies, les meves nétes aproven els estudis, surto de compres i canvio l’armari, programo un viatge o simplement m’assec a la meva butaca preferida i obro un llibre per llegir-lo amb tota tranquil·litat. Amb això desapareix el temps del rellotge de sorra, i les dates del calendari.
Es aleshores quan decideixes que es meravellós haver viscut, i que no voldries tornar enrere per res, donat que has après a gaudir de l’avui i del demà, relativitzant allò que es accessori i donant importància a lo vital. En definitiva, ens ha costat…¡Però hem après a viure!.
Postdata: Estimades amigues vull el mateix per totes vosaltres.
