Puri Pérez. Ja quasi ningú escriu cartes a mà, jo estic entre elles. Des que Internet va arribar a les nostres vides, aquest art s’ha perdut. Ara tot és més ràpid, envies un correu electrònic o un whatsapp i arriba a l’instant i a qualsevol racó del planeta. Però he de dir que no és el mateix, el correu és mes fred, en canvi, per escriure una carta a mà es requereix més calma, més estona per pensar i poder expressar les teves paraules. Ara bé, era tot un ritual, preparar el foli, el sobre, els segells i com no, buscar la bústia i tirar la carta, tota una odissea, perquè a vegades la bústia no estava tant a prop de casa.
Era emocionant i agradable rebre una carta, clar sempre que fossin bones notícies, però no sempre era així, també les cartes podien portar dolor i tristesa. Tots sabem que hi ha molts tipus de cartes, una per a cada ocasió, però de totes elles, jo em quedo amb les cartes d’amor. No hi ha res més maco que llegir paraules que expressin aquests sentiments tan íntims i personals.
Són molts els poetes, escriptors i escriptores que han escrit grans i passionals cartes d’amor als seus amants. Conegudes són les de Neruda a Matilde, o les de Henry Miller a Anaïs Nin, o les cartes de Pérez Galdós a Emilia Pardo Bazán. També les cartes de Juan Ramón Jiménez a Zenobia Camprubí, sense oblidar-nos de Hemingway a Marlene Dietrich, o Virginia Woolf a la seva amant Vita Sackville, la llista és immensa, i és una sort poder llegir algunes d’ aquestes cartes encara que sigui per Internet.
