Sara Reñé
Fa uns dies vaig anar a veure l’espectacle de Bob Pop a l’espai Texas: HABLAR NO SIRVE DE NADA.
Bob Pop sobre la seva cadira de rodes dalt de l’escenari ens explica que algú amb una discapacitat greu no pot fer un monòleg ni estar sol, sinó que ha d’estar sempre acompanyat del seu cuidador i per això mateix, el seu cuidador, Daniel Bayona, forma part de l’espectacle. Tot un encert. Amb aquest espectacle, qüestiona els estereotips sobre la discapacitat (ara diversitat funcional), la cura, l’obesitat i l’homosexualitat,i,en definitiva, posa de manifest tota la ideologia heterosexista i capacitista present en els nostres entorns socials. Trenca amb els binarismes més arrelats no només de gènere sinó també corporals i desdibuixa el límit entre allò que és normal i el que no ho és demostrant així que són categories construïdes culturalment.
Entre històries més aviat perverses i truculentes, Bob Pop enfoca la seva malaltia i la seva pròpia situació de dependència i vulnerabilitat amb ironia i amb humor. Per una banda, t’incomoda i et molesta i, per l’altra, et fa riure i somriure. I alhora, reflexionar i emocionar. Com gairebé no ho fa ningú.
Com diu Bob, potser parlar no serveix de res, però no parlar tampoc. Allò que no es diu no existeix.
