Sara Reñé. Fins al segle XX, l’estructura familiar jerarquitzada i homogènia i el matrimoni per a tota la vida han estat les formes hegemòniques de convivència. Al llarg del segle XX, aquesta cèl·lules socials bàsiques s’han anat transformant i diluint tot donant pas a tot un seguit de noves tipologies de relació.
Convivint amb les estructures més tradicionals, s’ha anat instal·lant en el si de la societat una gran diversitat de situacions de convivència: famílies monoparentals i reconstituïdes, parelles de fet i homosexuals, matrimonis sense fills, persones que viuen soles,.. La modernitat ha transformat la vida privada i ha generat noves possibilitats de vinculació positivament plurals però, alhora, conflictives i contradictòries.
Mentre, per una banda, es pot observar, sobretot en els joves i adolescents, una tendència a mantenir allò que Z.Bauman anomena relacions líquides, és a dir, successives relacions puntuals sense aprofundiment ni compromís, per l’altra, roman, impregnant tots els sectors socials, una conceptualització de l’amor encara molt lligada al mite de l’amor romàntic amb una indubtable vigència de la idea de príncep blau, de la idealització de l’altre i de la sobrevaloració de l’enamorament. Sense dubte, aquesta conceptualització implica la recerca de relacions de fusió ideals i permanents i crea unes desmesurades expectatives sobre la parella i l’amor que acaben generant desil·lusió i frustració. Sovint, a més,aquest plantejament comporta, una pèrdua de la pròpia individualitat i facilita relacions on es mantenen els rols tradicionals i les actituds d’immaduresa i dependència. Acostumen a ser relacions que, finalment, resulten insatisfactòries i poden tenir com a conseqüència relacions de domini i subordinació.
Això no obstant, es pot afirmar que, en general, el concepte d’amor romàntic ha anat evolucionant cap altres models afectius més igualitaris i democràtics. 
L’experiència personal condiciona les expectatives respecte a l’enamorament, la parella i l’amor i, generalment, a mesura que es van vivint etapes vitals, el vincles afectius són concebuts de forma més realista i possible. No hi ha dubte que les relacions i la convivència de parella i familiar, condicionades per les tensions del mercat laboral, el consumisme i el sistema de valors imperant, presenten, en l’actualitat un alt grau de dificultat. Les relacions i vincles amorosos, que es mouen entre els vells i nous models, tendeixen a ser problemàtiques, conflictives i força menys estables que fa uns dècades. Les separacions i divorcis es produeixen amb freqüència a totes les edats i la monogàmia seriada o successiva sembla, ara per ara, l’opció més generalitzada entres les generacions nascudes a partir dels anys 60.
Ara bé, tot això no nega que moltes relacions, de curta o llarga durada, tendeixin a ser més confluents i equitatives que mai i es fa evident la tendència a entendre la relació com un projecte que es va construint progressivament i en què cada membre de la parella conserva la seva independència i autonomia. Cada cop més, és també possible trobar parelles que es basen en el respecte, el coneixement mutu i la comunicació i intenten portar a totes les esferes de la vida quotidiana la màxima corresponsabilitat. L’entesa i la negociació per a resoldre conflictes i diferències en són ingredients fonamentals.
El reconeixement, la representació i la visualització d’aquests nous plantejaments de relació en els àmbits escolars, els mitjans de comunicació, els nous mitjans digitals, la publicitat i la producció cultural sembla cada com més necessària per superar els vells estereotips, models i tòpics establerts que han afiançat fins ara unes relacions afectives asimètriques, desiguals i discriminatòries que tot sovint han malmès i malmeten, encara, les trajectòries vitals d’homes i dones.
