Conxa Garcia. Vaig conèixer la Josefina Piquet, quan van venir ella i la Trini Gallego, a l’Institut de Rubí, on jo havia treballat. Van venir en la celebració del 8 de març. Els nois i noies quedaren admirats d’aquelles dues dones: la Trini amb pantalons de pell i unes botes que llavors es portaven, com de muntanya i la Josefina que es va presentar com “la nena del 36”. Les dues, amb la seva força i positivisme, els explicaren les seves vivències i els deixaren una petjada inesborrable.
La Josefina ens va deixar dilluns passat, als 79 anys. Va néixer alsi d’una família de tradició anarquista, va viure de petita els bombardejos de Figueres, on va ser soterrada per la runa, quan tenia quatre anys. Va viure la resta de la seva infantesa i joventut exiliada a França. La seva família tornà a Barcelona el 1950. No explicà la seva història fins als 55 anys. En el llibre Les Dones del 36 un silenci convertit en paraula, trobareu la seva història i la de les seves companyes, algunes veïnes del nostre Districte, com la Maria Salvo, l’Emérita Arbonés o la Isabel Vicente.
L’Associació de les Dones del 36 va fer una gran tasca divulgativa de la memòria històrica d’aquesta generació de dones. La Josefina era la més jove del grup i per això va ser-ne la coordinadora i quan van deixar d’anar per escoles i instituts (en 10 anys, més de 400 xerrades per a 25.000 estudiants), l’any 2006, per la seva avançada edat, va recollir tota la informació i documentació de l’entitat per preservar-la per a les noves generacions. La va ordenar i catalogar i la seva família l’entregarà a l’Arxiu Històric de Catalunya, juntament amb el seu arxiu personal i el de la Trinidad Gallego, una de les seves companyes, ja desapareguda. La Josefina era membre del Consell deSavis del Museu d’Història de Catalunya.
Fa deu anys que tinc la sort d’haver-la conegut i tractat. Sempre anàvem totes dues atrafegades, però de tant en tant ens fèiem una trucadeta. Sempre em quedarà la recança que no va voler venir a ala Plaça Dones del 36. Estava contenta i agraïda perquè les gracienques aconseguíssim posar-li aquest nom, però el fet que estigui tancada amb unes reixes, quan moltes de les dones d’aquesta generació van lluitar per la llibertat i van passar per la presó, no ho podia entendre, ni ella ni les seves companyes.
Sempre deia que el victimisme paralitza les persones i que cal transformar-lo en quelcom de positiu, com van fer ella i les seves companyes en canviar la seva vida tot explicant les seves vivències, per donar-les a conèixer a les noves generacions. Era una dona que sempre tenia un somriure a la boca i que tenia com a lema “Si la vida et dóna llimones, afegeix-los aigua i sucre i prepara-hi una bona llimonada. Et recordarem sempre, Josefina!