Consol Lacida. Quan viatges sola has de treure’t una corretja i, de cop i volta, enfrentar-te al món i la seva gent, sense prejudici, cap ni un. Per exemple, no deixo de perdre la curiositat de viure noves experiències al voltant d’un globus, això és el que em mou a voler recórrer el món sense companyia.
Però, quins avantatges té, realment, viatjar sola?
Doncs la llibertat, la possibilitat de decidir allò que vindrà en aquell precís instant. Alhora, imagino que deu resultar fàcil envoltar-te de gent d’un altre país i poder viure la vida quotidiana d’allà. El primer que faria però, seria comprar-me roba del país on viatjo per adaptar-me al màxim a la seva cultura, i quan marxés regalaria o preguntaria on puc donar la roba per a la gent més necessitada i resident del país.
Els viatgers solitaris tenen dues cites obligatories: primer, visitar els museus, i segon, passejar pels carrers i zones turístiques de cada ciutat per aprendre el dia a dia de la gent que hi viu. Per exemple: els comerços, escoles, centres mèdics, i, sobretot, els seus parcs. Penso que els rodamóns solitaris desperten confiança, tanta que inclús la gent del propi país arriba a oferir-los fins i tot menjar, això deu ser meravellós!
Per a mi seria gratificant viatjar sobretot per aprendre l’idioma o la cultura del país. Crec que és una assignatura obligatòria per a les dones, tot i que a Espanya resulta impactant que una dona viatgi sola, encara que sigui una ocasió per aprendre a reconciliar-se amb el món i trencar els prejudicis culturals. Però, sempre és important tenir sentit comú i prudència a l’hora de viatjar.
Finalment, la tornada és una etapa més del viatge, en la qual aprofitaria per reflexionar sobre allò viscut, recordant colors, olors, i sobretot, apuntant-me en una llibreta: noms, detalls i moments que m’han fet vibrar d’una manera especial. Mai he arribat a fer una cosa similar, però no perdo l’esperança que aquest dia arribarà i podré voltar més per aquest món. Per a mi viatjar sola seria una aventura interior en la qual descobriria els meus punts forts i els meus temors.De moment, em conformo amb somiar i viure aventures, no sé si podré fer-ho realitat ja que sóc gran, però l’esperança és l’últim que es perd.
Si no puc fer-ho jo, demanaria a les meves nétes que ho féssin elles per mi, doncs és el que més estimo del món i jo crec que les faria créixer com a grans dones.
