Sara Reñé.Eren les 3 de la matinada. Aquella nit Nilgun no aconseguia agafar el son de cap manera. Feia hores llargues que donava voltes i voltes i es regirava entre els llençols blaus fosc que embolicaven el llit. Dreta, esquerre, dreta, esquerra…. Dreta, de nou. Començava a tenir tot el cos masegat i endolorit. Es va arrapar a al coixí, mig moll de suor líquida i va accentuar la seva posició fetal. Tampoc així podia dormir. Enmig de la foscor i les ombres de la cambra, se li apareixien pedres, mitges imatges trencades rondant-la i ella fugint.. retalls de paraules agres, crits, versos inacabats, una tassa de té trencada, fulls plens d’esmenes, un cotxe caient, carrers petits de Beyoglu,.. Petons rebutjats. Fragments de fotogrames de vida viscuda. Per la finestra entraven hores d’ Octubre xafogós i alenades de tardor calenta.
Impossible. Impossible dormir aquella nit. Finalment, ja molt cansada i esgotada de tanta volta va encendre la llum de la tauleta de nit i es va llevar. Després d’agafar un grapat d’ametlles d’un pot de vidre del segon prestatge de l’armari de la cuina, mig estirada al sofà del saló, va començar a fullejar el diari del dia, després una revista i una altra… No, tampoc podia llegir. Del prestatge dels còmic books, va triar un dels últims exemplar de Superman que havia comprat. Sempre havia estat seduïda per aquell superheroi de ficció. Quan era petita, no li agradaven els jocs dels nens i nenes de l’escola, ni del barri. Sempre havia preferit jugar sola o bé entretenir les hores mirant còmics i històrietes dibuixades. Li agradaven els ocells i els peixos i hagués volgut saber volar, ser una supernina, vestida de colors llampants, violetes, carabasses i vermells i poder saltar de teulada en teulada, de terrassa en terrassa, d’edifici en edifici i veure i contemplar tota la ciutat des dalt, avistar els pardals des del cel mateix. Ser lleugera i volàtil. Durant una estona es va capbussar dins el còmic, i va reviure, una vegada més les aventures del seu heroi preferit. Després, ja més assossegada, va tornar de puntetes cap al llit. Finalment es va poder adormir. Descansar.
A quarts de set, però ja tornava a estar desperta. Va mirar el rellotge, desconcertada. Només les 6 h50’. Va decidir llevar-se. No més voltes. Una dutxa ràpida. Aprofitaria per treballar i escriure. Tenia un munt de treballs encetats. Sentia una nàusea imprecisa en la part baixa del ventre, però no en va fer cas. Es va preparar un bol de llet calenta amb galetes de farina integral i es va asseure a la taula del despatx disposada a aprofitar aquelles primeres hores del matí. Va fer un repàs de tot el que tenia sobre la taula: els diccionaris, els llibres de poesia turca, la tesi sobre Sílvia Plath, els retalls de diari, una traducció a mig fer.. Hagués volgut intentar acabar l’article que tenia entre mans. Però, no… Mitges imatges esberlades, crits, versos inacabats,full plens d’esmenes, carrers petits de Beyoglu, una tassa de té trencada, retalls de paraules agres..
Es va apropar al balcó i va obrir de bat bat. La ciutat, estava allà encara endormiscada i silenciosa, dins una lleugera boirina matinal. Des del sisè pis, l’entramat de la ciutat es veia més aviat petit i llunyà. Podia distingir, però, com començaven a obrir la petita botiga d’espècies de la cantonada. Va observar el cel ennuvolat, grisenc. De fet, encara, continuava tenint el mateix desig que quan era petita: poder volar. Com ell, com Superman. Ser una Superdona, una dona voladora, una dona aviadora, una dona papallona, una dona ocell, amb les plomes, les ales i el coll de colors brillants. Seure’s a la punta de qualsevol núvol i viatjar enllà. Volar pel Bosfor, des del mar de Marmara fins al Mar Negre. Ser lleugera i volàtil. No pesar. Sortir de la gàbia-món. Per què no? Apressadament, va agafar el petit taburet verd de la cuina, va pujar-hi, i, des del taburet a la barana del balcó… Dona ocell, dona voladora..
