Blog Archives

Consol Lacida.  Saps Estimat? Tornen aquestes dates tan assenyalades, i el teu lloc  estarà buit com aquests últims anys. I  tornaré a sentir i veure per la televisió aquell anunci dels Torrons: “Velve a casa, vuelve por Navidad”.

I sentirem  tristesa com cada any,  malgrat el temps que fa que aquella maleïda enfermetat et va  allunyar per sempre de nosaltres. I envejaré la gent de l’anunci, ja que a ells sí que els torna  la persona esperada, l´abracen, la petonegen, estan contents,  però nosaltres  no podrem fer-ho  mai més,  estimat.  Mirant l’anunci, puc sentir el tacte de la teva pell quan m´abraçaves, la teva escalfor suau, i recordo les teues paraules ”gateta t´estimo”. Veig les tevés ninetes, mirant-me plenes d´amor, no les puc  oblidar, igual que el teu somriure.

T´enyorem estimat, tant les teves filles i nétes com jo. No passa dia que en algun segon o altre no ens vinguis al pensament, que el teu record ens  humitegi els ulls, però  ara no sentim dolor ni tristesa, ara són de goig pel fet que et recordem amb  la ferida suavitzada, ja que la vida continua. I nosaltres també hem de  continuar.

Tanmateix estic contenta de poder escriure en el bloc de “Comunicadores amb Gràcia”, és una manera com si et tinguessim per uns instants a prop nostre. El més trist és que no podem fer-te una  abraçada i un petó com els de l’anunçi dels turrons. Aixì sí, tenim tants i tants records de la teva meravellosa persona! I això sols és una gran herència que mai ens la podran treure de la nostra vida.

Sàpigues que sempre estaràs entre nosaltres, estimat Salvador, per molts Nadals que passin .

Posdata: El més emocionant és anar fent camí, però mai no oblideu viatjar plenes d’esperances, amor i felicitat, amigues.  “BON  NADAL”

 Consol Lacida.  Quan remeno el cofre de l´àvia i trobo, entre moltes altres coses de records d’ella, velles postals trameses per a persones que l´estimaven, se’m dibuxa un somriure de malenconia.

Malgrat que en els nostres temps ja no és usual remetre per correu tradicional ni felicitacions, ni postals,  faig un recull  de textos  d’aquells escrits de dintre del cofre on están reposant per a l’eternitat,  els acarono amb un intens amor, perquè la meva àvia Consol, és per a mi una Dona Especial , un exemple a seguir. A més,  tenia la sort que m´estimava amb bogeria i jo a ella. La vaig tenir fins als 18 anys… i cosa estranya, va morir el mateix dia que nasqué la meva filla Gemma,  amb un quants anys de diferència:  el dia 7 de gener… també curiosament és calcada a ella físicament i té el mateix caràcter.

Les velles postals de l´Àvia diuen així:

• Bon Nadal, bones festes, bon any nou i bondat per a tothom.
• Bon Nadal i que l’any 2018 dugui saviesa i felicitat per a vosaltres i per a la vostra família.
• Els nostres millors desitjos us acompanyin.
• Sàpigues que sempre us recordem.
• Malgrat que ens separi la distància som a prop vostre, en els nostres pensaments.
• Tinguis la felicitat suficient, que et faci dolça; prou entrebancs, que et facin forta;  la tristesa  suficient que et faci humana i prou esperança perquè siguis feliç.
• Una besada a tothom, que tingueu molt Bon Nadal i molt Bon Any Nou.
• Us desitjo que passeu Bon Nadal i que l’any que comença sigui millor que enguany.
• Molts d´Anys… i moltes Fantasies.
• Felicitat I il·lusió en aquests dies que resten de l’any. I més il·lusió i esperances per al 2018 que s´acosta de mica en mica a la nostra vida.

N’hi ha moltísimes més, eren els records de tants  i tants anys.

Postdata :  Totes aquestes felicitacions us les desitjo per a vosaltres amigues meves, ja que per molts anys que hagin passat, sempre serviran… o sigui: FELICITATS.

Consol Lacida.  Aquest octubre va ser el setè aniversari de la mort d’en Salvador. Aquest desembre  es compliran anys d’un canvi en la meva vida tant en lo personal com en lo professional.  No obstant,  segueixo sense entendre com ha passat tot aquest temps tant de pressa… Crec que sóc la mateixa quan em miro al mirall, però a això li dono poca importància donat que probablement, no em disgusta com m’ha tractat el temps fins ara.

Li passa a tot el món això o només a mi?  Es tracta de portar un ritme de vida vertiginós?  De fer tantes coses alhora?  No tenim temps de parar-nos en els petits moments de cada dia?  O simplement, no volem pensar en el fet que tenim un final?

Són lents els dies d’espera, i l’espera es fa lenta i genera ansietat… Prefereixo la pressa a la impotència de no poder fer res més que esperar que quelcom passi. Al final crec que el que m’atabala, el que ens atabala, es sentir com passen els anys en un segon, i que tenim por del que ja no tornarà, com també d’envellir. Dóna por veure com la sorra cau en el fons del nostre rellotge i com es repeteixen els Nadals i els aniversaris (amb el record dels que vàrem estimar i seguim estimant, i ja no hi seran al nostre costat); o els aniversaris de les nostres amigues i les reunions de cada any amb les amigues del col·legi.

Però de moment sona el despertador, obro els ulls i prenc una determinació: sortir-me’n del pou de la depressió que porto arrossegant durant vuit mesos, i ara em sento amb força com un dia solejat i preciós. Em truca una amiga i m’invita uns dies a casa seva, les meves filles em donen bones notícies, les meves nétes aproven els estudis, surto de compres i canvio l’armari, programo un viatge o simplement m’assec a la meva butaca preferida i obro un llibre per llegir-lo amb tota tranquil·litat. Amb això desapareix el temps del rellotge de sorra, i les dates del calendari.

Es aleshores quan decideixes que es meravellós haver viscut, i que no voldries tornar enrere per res, donat que has après a gaudir de l’avui i del demà, relativitzant allò que es accessori i donant importància a lo vital. En definitiva, ens ha costat…¡Però hem après a viure!.

Postdata: Estimades amigues vull el mateix per totes vosaltres.