Consol Lacida. Saps Estimat? Tornen aquestes dates tan assenyalades, i el teu lloc estarà buit com aquests últims anys. I tornaré a sentir i veure per la televisió aquell anunci dels Torrons: “Velve a casa, vuelve por Navidad”.
I sentirem tristesa com cada any, malgrat el temps que fa que aquella maleïda enfermetat et va allunyar per sempre de nosaltres. I envejaré la gent de l’anunci, ja que a ells sí que els torna la persona esperada, l´abracen, la petonegen, estan contents, però nosaltres no podrem fer-ho mai més, estimat. Mirant l’anunci, puc sentir el tacte de la teva pell quan m´abraçaves, la teva escalfor suau, i recordo les teues paraules ”gateta t´estimo”. Veig les tevés ninetes, mirant-me plenes d´amor, no les puc oblidar, igual que el teu somriure.
T´enyorem estimat, tant les teves filles i nétes com jo. No passa dia que en algun segon o altre no ens vinguis al pensament, que el teu record ens humitegi els ulls, però ara no sentim dolor ni tristesa, ara són de goig pel fet que et recordem amb la ferida suavitzada, ja que la vida continua. I nosaltres també hem de continuar.
Tanmateix estic contenta de poder escriure en el bloc de “Comunicadores amb Gràcia”, és una manera com si et tinguessim per uns instants a prop nostre. El més trist és que no podem fer-te una abraçada i un petó com els de l’anunçi dels turrons. Aixì sí, tenim tants i tants records de la teva meravellosa persona! I això sols és una gran herència que mai ens la podran treure de la nostra vida.
Sàpigues que sempre estaràs entre nosaltres, estimat Salvador, per molts Nadals que passin .
Posdata: El més emocionant és anar fent camí, però mai no oblideu viatjar plenes d’esperances, amor i felicitat, amigues. “BON NADAL”
Conxa Garcia. Des d’aquest estimat mitjà faré propaganda d’un altre que vol néixer. Un grup de periodistes i persones de l’àmbit cultural i cooperatiu fa mesos que treballen per impulsar un nou mitjà de comunicació generalista i independent dels grans poders. Volen que surti cada dia en paper i també a internet.
Volien treure’l aquesta tardor, però amb la que està caient, la gent no està per a res i, de moment, van penjant peces soltes a la web. Podem pensar si feia falta un nou diari, el grup promotor que encapçala la seva directora, Laia Altarriba, gracienca, diu que el projecte neix de la constatació que els mitjans de comunicació de masses privats estan en mans de grans grups empresarials i financers, i això condiciona la perspectiva amb què informen i les notícies que arriben al públic. Necessitem mitjans deslligats d’aquests interessos, en llengua catalana i que informin de manera rigorosa sobre el país i el món on vivim. I ens cal que tinguin potència per tal d’arribar al conjunt de la població. És per això que hem decidit crear una cooperativa mixta de treball i consum sense ànim de lucre.
Són persones atrevides i volen fer un periodisme rigorós, contrastat i de qualitat, amb perspectiva feminista i transformadora. Informau-vos. Jo em vaig subscriure de seguida i us animo a fer-ho.
Consol Lacida. Quan remeno el cofre de l´àvia i trobo, entre moltes altres coses de records d’ella, velles postals trameses per a persones que l´estimaven, se’m dibuxa un somriure de malenconia.
Malgrat que en els nostres temps ja no és usual remetre per correu tradicional ni felicitacions, ni postals, faig un recull de textos d’aquells escrits de dintre del cofre on están reposant per a l’eternitat, els acarono amb un intens amor, perquè la meva àvia Consol, és per a mi una Dona Especial , un exemple a seguir. A més, tenia la sort que m´estimava amb bogeria i jo a ella. La vaig tenir fins als 18 anys… i cosa estranya, va morir el mateix dia que nasqué la meva filla Gemma, amb un quants anys de diferència: el dia 7 de gener… també curiosament és calcada a ella físicament i té el mateix caràcter.
Les velles postals de l´Àvia diuen així:
N’hi ha moltísimes més, eren els records de tants i tants anys.
Postdata : Totes aquestes felicitacions us les desitjo per a vosaltres amigues meves, ja que per molts anys que hagin passat, sempre serviran… o sigui: FELICITATS.
Amb motiu del Dia Internacional pera l’eradicació de la violència contra les dones, com cada any es farà una Manifestació a les 18h, Pl. Universitat.
El 25 de novembre va ser declarat Dia Internacional de la No Violència Contra les Dones i Nenes el juliol de 1981, en el context del primer Encuentro Feminista de Latinoamérica y del Caribe celebrat a Bogotà (Colòmbia). En aquesta trobada les dones van denunciar la violència de gènere en l’àmbit domèstic i la violació i l’assetjament sexual en l’àmbit social i dels governs, incloent-hi la tortura i els abusos que patien moltes presoneres polítiques. Es va escollir aquest dia per commemorar el violent assassinat de les germanes Mirabal, tres activistes polítiques assassinades el 25 de novembre de 1960 mentre anaven a Puerto Plata a visitar els seus marits empresonats, en mans de la policia secreta del dictador Rafael Trujillo a la República Dominicana.
Veure tot el Manifest i més informació a https://novembrefeminista.wordpress.com/
Conxa Garcia. Fa uns dies es van concentrar unes 200 persones davant del Dpt. de Justícia, per donar suport a la noia violada a Pamplona l’any passat, indignades i denunciant una justícia patriarcal. Una de cada cinc dones és violada en algun moment de la seva vida i gairebé dos terços de les violacions no es denuncien i, a més, a les víctimes se’ls fa creure que en realitat la culpa era seva, que eren elles que s’ho buscaven.
Em faig ressò de la nota de les associacions feministes de Navarra Andrea i Lunes Lilas, sobre el judici per aquesta violació col·lectiva, que diu que s’ha de qüestionar l’educació patriarcal i preguntar-nos per què un home pot abusar de la seva posició de poder en aquesta societat. S’ha d’aconseguir que la vergonya i la culpa canviïn de bàndol. Que ho sentin els qui realitzen agressions sexistes. Que la culpabilitat recaigui en l’agressor i no en la víctima.
Que es modifiqui la llei estatal 2004 sobre la violència de gènere, perquè incorpori aquesta realitat que és la violència sexual. Tres dones denuncien cada dia una violació. Són els casos més greus en una societat on l’encalçament sexual i al carrer està a l’ordre del dia. Educades en un context en què la dona es considera com inferior, i sense dret a estar en espais fins ara prohibits com el carrer, la nit o les festes, moltes víctimes callen durant anys o fins i tot per sempre pel temor a ser jutjades pel seu entorn i per la societat. La por, la culpa i la vergonya han estat el pa de cada dia. La Violència Sexual, és Violència Masclista i com a tal ha de ser jutjada. Que els i les jutgesses, així ho recullin.
També es commina els mitjans de comunicació que realitzin una tasca no només informativa sinó també formativa en la recerca de la igualtat i l’eradicació dels masclisme i les seves manifestacions.
Tot això necessita d’un moviment ciutadà de recolzament general, que entengui les causes i per tant no jutgi i qüestioni les històries d’encalç i les violacions amb preguntes com, per què denuncien ara?, Per què ara totes juntes? No serà mentirà? Què feia a aquestes hores al carrer i sola? Per què va anar-hi amb ells?
La violència sexual, es violència masclista. Cal mesures integrals per solucionar-la, tot recordant que només existeix una vacuna: la igualtat.
Consol Lacida. Aquest octubre va ser el setè aniversari de la mort d’en Salvador. Aquest desembre es compliran anys d’un canvi en la meva vida tant en lo personal com en lo professional. No obstant, segueixo sense entendre com ha passat tot aquest temps tant de pressa… Crec que sóc la mateixa quan em miro al mirall, però a això li dono poca importància donat que probablement, no em disgusta com m’ha tractat el temps fins ara.
Li passa a tot el món això o només a mi? Es tracta de portar un ritme de vida vertiginós? De fer tantes coses alhora? No tenim temps de parar-nos en els petits moments de cada dia? O simplement, no volem pensar en el fet que tenim un final?
Són lents els dies d’espera, i l’espera es fa lenta i genera ansietat… Prefereixo la pressa a la impotència de no poder fer res més que esperar que quelcom passi. Al final crec que el que m’atabala, el que ens atabala, es sentir com passen els anys en un segon, i que tenim por del que ja no tornarà, com també d’envellir. Dóna por veure com la sorra cau en el fons del nostre rellotge i com es repeteixen els Nadals i els aniversaris (amb el record dels que vàrem estimar i seguim estimant, i ja no hi seran al nostre costat); o els aniversaris de les nostres amigues i les reunions de cada any amb les amigues del col·legi.
Però de moment sona el despertador, obro els ulls i prenc una determinació: sortir-me’n del pou de la depressió que porto arrossegant durant vuit mesos, i ara em sento amb força com un dia solejat i preciós. Em truca una amiga i m’invita uns dies a casa seva, les meves filles em donen bones notícies, les meves nétes aproven els estudis, surto de compres i canvio l’armari, programo un viatge o simplement m’assec a la meva butaca preferida i obro un llibre per llegir-lo amb tota tranquil·litat. Amb això desapareix el temps del rellotge de sorra, i les dates del calendari.
Es aleshores quan decideixes que es meravellós haver viscut, i que no voldries tornar enrere per res, donat que has après a gaudir de l’avui i del demà, relativitzant allò que es accessori i donant importància a lo vital. En definitiva, ens ha costat…¡Però hem après a viure!.
Postdata: Estimades amigues vull el mateix per totes vosaltres.