Aquest text parteix de les converses i discussions del grup Comunicadores amb Gràcia i recull les seves opinions i propostes.
La Vila de Gràcia és un barri de places i carrers estrets que contrasta amb els barris de l’Eixample barceloní. El seu entramat urbanístic afavoreix les zones comunitàries i facilita les condicions de vida quotidiana. Durant els últims anys, l’aplicació del Pla de mobilitat, la nova configuració del barri en superilles i d’altres intervencions en l’espai públic han contribuït a millorar encara més aquest entorn. En general, la Vila és percebuda com un espai agradable i atractiu, molt valorat pels ciutadans i ciutadanes que hi viuen.
Ara bé, tot i això, encara queda molt per fer. Al barri, cal seguir millorant la mobilitat, avançar en temes d’accesibilitat, replantejar un nou pla d’aparcaments i fer un treball de manteniment constant dels carrers i paviments. És necessari controlar millor les polítiques de neteja, mantenir més netes algunes zones com els espais d’infants i garantir la seguretat il·luminant millor alguns punts amb poca visibilitat com els voltants de les estacions de metro. Les polítiques per a la reducció de soroll i la disminució de la conflictivitat que genera l’oci nocturn han de seguir sent prioritàries i mostrar-se efectives.
És especialment convenient millorar la qualitat del transport públic augmentant la freqüència d’alguns autobusos (com el 39 i el 45), el transport nocturn i dels dies festius i tota la xarxa de microbusos de barri. A més, tot i que el nivell de serveis i equipaments a la Vila és alt i el teixit urbà força dens, seria desitjable recuperar, dissenyar i projectar més equipaments socials: zones de joc infantil i d’ús familiar, zones verdes i espais escolars i per a la gent gran,.. També un nou Centre Cívic.
D’altra banda, és imprescindible emprendre polítiques que afavoreixin la coexistència de tradició i modernitat i preservar tot allò que conforma la identitat de la Vila sense rebutjar la seva renovació i modernització. Evitar, per exemple, la desaparició progressiva del petit comerç de caire familiar tant propi del barri ja que comporta una uniformització i estandarització creixent i representa una pèrdua irreparable de les relacions de veïnatge i convivència.
Finalment, no podem deixar de dir que seria del tot interessant aprofundir les polítiques i mesures locals sostenibles i solidàries a l’estil del moviment “cittaslow” (ciutats lentes) que semblen molt apropiades pel nostre context. Crear, de mica en mica, unes formes i ritmes de vida més pausades i tranquil·les per anar fent i construint un barri, cada cop, més acollidor i amable.
Sara Reñé
