Conxa García. En la seva darrera etapa (1919-1932), Maria Blanchard, que havia estat una “outsider”, una llibertària, en la seva manera de pintar va tornar a la figuració, encara que va tenir el gran talent i la capacitat de transformar la seva obra sense abandonar els termes del cubisme, tot convertint-la en un mode d’expressió propi. La figura humana li serví per expressar les seves vivències interiors, la qual cosa dóna a les seves pintures una personalitat característica, tot desenvolupant un personal llenguatge pictòric en 39 pintures, on la dona va tenir un protagonisme decisiu: maternitats, nenes i nens. Va crear una mena de realisme màgic, que impregna aquesta etapa de la seva obra.
En aquest quadre la imatge principal és un nen que juga amb un globus. El nen és petit, esta assegut a terra, sobre un coixí, al costat del qual hi ha una baldufa. Té el globus lligat al canell esquerre i, en aquesta mà sembla tenir una galeta. Té la cara i la mirada aixecades vers el globus i amb la maneta dreta oberta vol agafar-lo. Una de les cametes del nano està doblada sobre el coixí i el peu resta sota de l’altre cameta amb el genoll doblat, tot fent força amb el peu com si volgués aixecar-se per agafar el globus. Segueix llegint »
Consol Lacida. La Montserrat Gudiol té un llenguatge pictòric molt personal i sincer,que, voluntariament, rebutja cap estil o moda passatgera perquè sap que en materia d’ art, com en la vida, no hi ha terme mig. Allò que sent ella per sobre de tot, és unicament la bellesa. Des d’aquest punt de vista no és aventurat afirmar que el seu art és interpersonal i és bonic perquè és verdader i sincer,només vol expressar allò que ella sent i ho expressa amb aquella maestria que ha obtingut amb una lluita intensa, amb un gran esforç i una gran tecnicitat.
