Sóc una dona de 65 anys,i acabo de jubilar-me. Voldria expresar tots els sentiments que sento en aquets moment, tant especial.
Quant estava sotmesa a la meva rutina quotidiana i amb totes les pressions professionals que comporta el món laboral, quan arribava a casa després de la jornada laboral, tant cansada: els nens esperant, el sopar per fer, tantes coses per fer… Sempre pensava en el dia que podria deslliurar-me de tot això.
Bé, doncs ara arribat el dia esperat. Ja podré disfrutar del meu temps, no hauré de matinar per anar a treballar. Però, com ho podria explicar? Potser són massa coses al mateix moment. Els meus fills han marxat de la llar per fer la seva pròpia vida. Ara disposo de tot el temps que sempre havia somiat tenir per a mi,i sí, això amb satisfà, però a la vegada noto una buidor dintre meu, com si alguna cosa s’hagués trencat .
Necessito planificar un altra vegada la meva vida; crec que només és qüestió de temps, i agafar il-lusió per projectes nous i que m’engresquin. Estic segura que me’n sortiré, però és inevitable en aquets moments sentir-me estranya i tenir tots aquets sentiments.
Rosa
