Ara per ara, en ple segle XXI, les dones creuen, pensen i senten que es troben en situacions de desigualtat i dificultat pel que fa al treball i als treballs. Després d’algunes dècades d’ incorporació massiva de les dones al mercat laboral, el treball domèstic i de cura segueix invisibilitzat i poc reconegut i les dones segueixen assumint, de forma majoritària, una doble presència familiar i laboral.
Tot i que, evidentment, no sempre és així, les situacions-problema apareixen sovint i esdevenen un eix vital que problematitza la vida de moltes dones. Són freqüents les situacions de doble i triple jornada de treball, les greus dificultats per conciliar vida familiar i laboral, els sous baixos i desiguals, els acomiadaments i la desocupació. A més, l’accés als càrrecs i llocs de responsabilitat no és gens fàcil i, ens alguns casos, els interminables ritmes laborals obliguen a triar i fer opcions de vida no del tot desitjades.
Les dones viuen situacions laborals difícils i conflictives al llarg de la vida: des de les noies joves que no aconsegueixen trobar la seva primera feina o han de fer feines precàries i temporals fins les àvies, que, sovint, tornen a entomar una bona dosi de feina domèstica i de cura. El pic de càrrega de treball, però, acostuma a donar-se entre les dones amb fills, dels 30 als 50 anys, en el moment de tenir i educar aquests fills i filles o de tenir curar d’un familiar gran o malalt. També, però, les dones que viuen soles o en parella sense fills pateixen situacions de conflicte ja que queden fàcilment atrapades per condicions laborals sense límits ni horaris.
No cal dir que les condicions i possibilitats de vida no són per tothom igual i que la manca d’uns serveis socials públics suficients i de qualitat augmenta les diferències. Mentre les dones de rendes més altes poden resoldre amb relativa facilitat les situacions problemàtiques contractant persones i serveis privats, aquestes mateixes situacions són força difícils de gestionar i resoldre per a les dones i famílies de rendes mitjanes, que han de solucionar i costejar els ajuts amb un gran esforç econòmic i personal. Els problemes s’agreugen per a totes aquelles dones que tenen pocs recursos econòmics i viuen en situacions desfavorides.
D’altra banda, no cal oblidar que, hereves d’una tradició masclista i patriarcal, l’autoexigència a què les dones se sotmeten elles mateixes complica les situacions de treball desfavorables. Tradicionalment les dones han hagut d’ésser bones mares i mestresses de casa. Ara han d’ésser molt més: bones mares, bones filles, bones treballadores, bones educadores i “cuidadores”, i, a més, ciutadanes actives. L’excès de responsabilitats i la manca de temps afecten directament la seva vida emocional: ansietat, culpabilitat, manca d’autoestima i soledat acompanyen les dones força més habitualment del que seria desitjable i empitjoren la seva qualitat de vida. Per últim, la manca constant de reconeixement social, provoca un malestar i desassossec continuat.
Sara Reñé
