LA RAJOLA

Quan visites ciutats europees t’adones que urbanísticament coexisteixen passat i present. En canvi aquí és diferent.Passejant descobreixes que la Vila es transforma i s’adapta al present. A les places es substitueixen els arbres per unes altres varietats que trigaran a donar ombra, el terra per ciment i els bancs de fusta per uns altres de disseny que destrossen l’esquena i que, en seure, no toques de peus a terra (Lesseps). Potser per això tens la sensació que els petits tenen uns mini-espais per jugar i que els parterres pateixen d’alopècia.

Anant d’un costat a l’altre ens trobem que de mica en mica s’eliminen barreres i que ja definitivament el costum dels graciencs per caminar pel mig està justificat: les bastides, les motos, els sacs de runa … Per tant, els cotxets dels nens i les nenes, els carrets de la compra i les cadires de discapacitats ho tenen més fàcil, sempre i quan no circuli cap vehicle. I què dieu de les cantonades? Sort que santa Llúcia ens conserva la vista ja que ara els conductors, que no pateixen pels pneumàtics, fan drecera en tombar de carrer.

Per acabar, us heu fixat que un símbol, un signe representatiu està desapareixent? Em refereixo a l’ element protagonista del metro quadrat que es va donar com a peça representativa al museu olímpic de Lausanne. Sí, a la característica rajola que era a totes les voreres, de diferents models però indiscutiblement un element particular dels nostres carrers. Les causes les desconec però el fet que hagi un petit tros a Luis de Antunez i que, en una de les remodelacions recents, al carrer Martí entre Vilafranca i Escorial, s’hagi reposat em confirma que antigor i modernitat no estan renyides i mantenen un signe d’ identitat propi.