Consol Lacida
Aquesta tarda de diumenge, quan ja han passat cinc mesos sense ell, repasso els meus comptes i m’adono del penós que és ser vídua i p
ensionista en un país d’opereta com el nostre.
Fins avui no havia volgut pensar en els diners, cosa que per a mi sempre ha estat indiferent, ja que d’ells en tenia cura el Salvador i mai no va voler que hi patís. Em donava tot el que podia, dintre dels nostres mitjans, i sempre estava preocupat perquè quan ell no hi fos no ens faltés res ni a mi ni a les nenes. Vàrem treballar moltíssim al mercat, sobretot ell, matinant, passant calor i moltíssim fred i també, perquè no, angoixes, que no en faltaven. Sense fer mai vacances. Nosaltres, la família, si que volia que en tinguéssim i ens estaven dos mesos a Begues. Ell hi pujava cada dia a dormir i sentir-se feliç amb nosaltres, era un cas únic.
Tothom parla de crisis i retallades arreu, però ningú no parla de les minses pensions de moltes vídues que cobren tres-cents euros al mes, una vergonya per al país. Els nostres polítics deuen pensar que són suficients, pel cas que han fet durant anys a la Plataforma de Dones Vídues que es reuneixen cada vint-i-cinc de mes, en silenci i ordre a la Plaça Sant jaume de Barcelona, per demanar una pujadeta, no gaire gran, de les seves pensions de viudetat, crec jo molt merescudes. Elles han ajudat a fer gran el país tenint cura de la llar, els fills, el marit i molts cops dels avis de la casa. Un grup important d’elles també han treballat fora de casa, una mica per ajudar i una altra mica per sentir-se independents, per gaudir de ser dones.I, avui dia, sort d’elles que també tornen a tirar el país endavant, ja que gràcies a elles, les noves famílies joves poden sortir-se’n, perquè tenen cangurs gratuïts i, així, els treuen feina als polítics, pobrets!, que si no haurien de solucionar les demandes d’escoles bressol.
Així doncs, les viudes les passen de tots colors en silenci perquè les que parlen i es rebel·len, ni mica de cas se’ls fa. Estan sords de les dues orelles fa temps i temps i més temps. Voldria, senyors polítics, que pensessin una miquetona allò que seria de les seves mares i dones si vostès no tinguessin el poder. S’han preguntat mai com s’ho passarien, si no estarien entre aquest grup de dones a tocar de la pobresa. Però només se’n recorden de nosaltres quan volen els nostres vots i, quan els tenen, ja no se’n recorden més i continuen fent el de sempre: no fer res per les vídues d’aquest país.
Avui dia quedem espantades, quan per televisió, els diaris o Internet, veiem com estan considerades les viudes en d’altres països, com l’Índia, el Iemen, l’Afganistan, països d’Àfrica, etc., on no tenen dret a res, són escòria, són maltractades, escarnides i viuen en la pura misèria. Em pregunto si potser són elles culpables de quedar-se vídues? Al nostre país no arribem a tant, només som invisibles. No se’ns menysprea de paraula, però fan que moltes d’elles es quedin a casa en soledat i sense poder gaudir de la vida que els queda.
Sóc afortunada ja que haig de mirar una miqueta com em gasto els diners i no fer despeses supèrflues perquè entre la pensió del Salvador i la meva i estar-nos sempre, tots dos, d’algun caprici hem pogut fer un petit raconet que ara dóna una mica de tranquil·litat a la meva vida. Ara bé, tampoc puc tirar coets al cel i i malbaratar-los i em pregunto, un altre cop, perquè no em puc donar algun caprici quan considero que me’l mereixo pel fet de col·laborar a tirar, amb el nostre esforç, aquest país endavant. Contràriament sembla que els polítics l’han tirat enrere i i ens han immers en una crisi que afecta tota la ciutadania. Per aquest motiu no puc malbaratar els diners, perquè, amb el temps, s’acaben i no vull ser una càrrega per a les meves filles i tampoc sentir-me una dona oblidada i trista com tantes i tantes companyes.
Voldria poder fer alguna cosa més, per donar veu a les nostres viudes, perquè crec que és una obligació que tinc com a dona que sóc i penso en les meves filles, en les meves nétes i totes les dones que vindran darrera nostre a aquesta terra que en diem món, pels segles dels segles, amén.
