La fotògrafa holandesa Ellen Kooi, durant la seva infantesa, va descobrir un retrat del seu avi a partir del qual va començar a fantasiejar i imaginar històries que la imatge del personatge li suggeria. Segons totes les ressenyes, aquest és l’origen de la seva passió fotogràfica i, ara, és ella qui interpel·la el seu públic i invita els espectadors i espectadores a interpretar, imaginar i fabular a partir de les seves fotografies i composicions.
Efectivament, aquesta fotografia, ja a primer cop d’ull, ens submergeix en un món enigmàtic, desconegut i misteriós. La noia vestida de vermell i descalça, envoltada pel camp d’espigues i mirant cap a la casa solitària configura una escenografia sorprenent, ambigua i polivalent. L’escena, certament, podria formar part d’una seqüència narrativa i ens aboca ràpidament a fer-nos preguntes sobre la història narrada i la seva protagonista. D’on ve? On vol anar? Què li ha passat? Quins són els seus sentiments? Quina és exactament la seva situació ? La noia està fugint de… o bé està tornant a… O està atrapada entre dues realitats o possibilitats hostils i, desorientada, no sap cap a on anar. Està atemorida? Què espera? Corre perill?
Si tenim en compte que la fotografia de Kooi és una versió del famós quadre “Christina’s World” d’ Andrew Wyeth, el diàleg amb la imatge encara s’intensifica més. Ens preguntem quina és la intenció de l’autora en re-prendre i re-plicar aquest quadre en què el pintor nord-americà reflecteix el sofriment i, alhora, el coratge de la seva veïna, Christina Olson, que, malgrat la seva paràlisi, es negava a utilitzar la cadires de rodes i es desplaçava sovint arrossegant-se pels camps.
El plantejament de les dues obres són ben similars. Les dues imatges recullen, en primer terme, un recurs utilitzat ja per Caspar David Friedrich: presenten la figura de la protagonista d’esquenes al públic espectador tot amagant la seva fisonomia. Així mateix, en totes dues, aquesta protagonista s’encara i mira cap una casa-granja llunyana, situada en el pla de fons i apareix envoltada d’una natura extensa i omnipresent.
Tot i això, les diferències entre la fotografia i el quadre dels dos artistes també són òbvies: el color del vestit, les tonalitats del camp, els arbres al costat de la casa, el fons urbà o industrial, la boirina.., donen una atmosfera diferent a la fotografia de Kooi. Cada color i cada element, minuciosament triats, semblen, a més, poder tenir diferents significats i matisos. I cada un d’ells ens continua suscitant interrogants. El color vermell té, sense dubte, una especial rellevància: dóna vitalitat i força a la noia, però està relacionat amb la passió, l’amor i l’energia o més aviat està lligat amb la violència i l’odi? El camp d’espigues verdejant simula un entorn protector i regenerador o inquietant i perillós? La casa, sola i misteriosa, que evoca clarament les cases pintades per Edward Hopper, està habitada? És refugi i recer o símbol d’opressió i aïllament?
Però, més enllà de tots aquests interrogants, Ellen Kooi, transmet algunes impressions ben clares. Ens fa ben evidents les dicotomies entre dintre i fora, natura i ciutat, subjectivitat i realitat, present i passat. Com indica el títol de les seves exposicions, DINS PER FORA, la seva fotografia és metàfora d’un món interior inquiet i escindit que s’explicita en l’exterior i dilueix fronteres entre intern-extern. I així, la seva obra enllaça directament amb la d’altres fotògràfes contemporànies com Francesca Woodman, Claude Kahun o Nan Goldin que fotografien la seva subjectivitat tot fent palesa la importància de la fotografia com a eina de representació d’una mateixa.
A més, la fotògrafa holandesa, a través de la representació visual del seu propi món, dels seus personatges i històries oberts i possibles sembla interrogar-se i interrogar-nos sobre l’individu contemporani. Reflecteix els seus dubtes i les seves pors. La soledat, la inquietud i el desconcert a què es veu abocat. I,en definitiva, amb les seves preguntes, ens invita a reflexionar sobre la nostra identitat en un món convuls
