Sara Reñé. “El més pervers de l’austeritat és que s’està aplicant d’una manera generalitzada i compulsiva …. els polítics es comporten com fan els metges que en lloc d’alleujar el dolor del pacient practiquen l’acarnissament terapeutic ” deia fa pocs dies Antón Costas en el seu interessant article Perquè aquesta crisi és tan llarga”.
I aixi és. En aquesta delicadíssima situació econòmica i financera, en què és innegable la necessitat d’una contenció progressiva del dèficit públic, és del tot injustificable el ritme i la manera en què, per raons purament ideològiques,s’està aplicant. Aquesta “austeritat compulsiva i irracional” a què es refereix Costas ofega qualsevol tipus de recuperació i reactivació econòmica i allarga indefinidament una situació de crisi que afecta cada vegada més persones. Ens estem instal·lant en un escenari impensable fa uns anys. L’augment d’aturats, la manca de prestacions, l’elevat nombre de desnonaments diaris i la reducció de serveis sanitaris formen ja part de la nostra quotidianitat. També el ressorgiment de la pobresa infantil i de les necessitat alimentàries que crèiem ja enterrades per sempre. En definitiva, estem assistint, atònits encara, a un increment accelerat de persones i famílies que cauen en situacions de pobresa i tenen enormes problemes i dificultats per mantenir un estàndard bàsic de vida.
Hauríem de saber ara canalitzar la nostra indignació i malestar. Recuperar, reforçar i diversificar el protagonisme de la societat civil amb tot tipus de respostes: la protesta i la contestació, sí, però també l’anàlisi i reflexió, la negociació i la concreció de propostes, la divulgació de discursos alternatius,.. Com assenyala Adela Cortina, a més de millorar els mecanismes actuals de representació política, és necessari treballar per una democràcia més deliberativa i participativa multiplicant els espais de debat públic (comités, consells,conferències ciutadanes..) i creant plataformes d’entitats amb possibilitats d’interlocució amb l’Administracció. Avançar, de mica en mica, en la creació de processos participatius per anar aconseguint que la ciutadania pugui opinar i decidir, com a mínim en part, en què, quan i com s’han de gastar i invertir els diners públics.
Possiblement, només amb una ciutadania més activa i responsable, amb uns ciutadans autors i actors de la vida política serà possible preservar la cohesió i els drets socials i afavorir les condicions per a una transformació més global i estructural. Per a un canvi de paradigma i de model polític i econòmic.
