En el 20è aniversari de la seva mort.
Sara Reñé. Vaig escoltar, per primera vegada, Maria Aurèlia Capmany, cap a l’any 1976 o 1977, en una de les primeres escoles d’estiu a què vaig assistir. Jo, llavors, no la coneixia, però, de seguida, vaig pensar que era una dona compromesa i sàvia. En la conferència, Maria Aurèlia, ens va explicar els seus records de l’Institut-escola (1932-39),fundat per la Generalitatde Catalunya durant els anys República. Ens parlava amb entusiasme d’aquell Institut, català, laic i mixt, on no hi havia ni llibres, ni notes, ni càstigs.. i dels seus professors, d’en Josep Mª Estalella i de l’Angeleta Ferrer i les seves experimentals i màgiques classes de ciències naturals. Vaig quedar embadalida per allò que explicava i per la seva manera d’explicar-ho. A partir de llavors, la vaig anar a escoltar moltes altres vegades. La vaig sentir parlar de literatura, de teatre, de política… Quan Maria Aurèlia parlava se’t feia del tot present allò que descrivia o narrava. Et seduïa amb les seves paraules, amb la seva memòria i amb els seus amplis coneixements de gairebé tot. Cada conferència o xerrada es convertia en una lliçó difícil d’oblidar.
Vaig anar llegint algunes de les seves obres narratives però em queda sobretot, un record de la lectura d’algun dels seus assajos. En el transcurs d’una petita recerca que jo portava a terme, remenant en els catàlegs de la biblioteca de l’Ateneu Barcelonès, vaig descobrir el seu magnífics assaig La dona a Catalunya.Consciència i situació (1966) que, tot i que ja s’havia convertit en un punt de referència de les reivindicacions feministes a casa nostra, jo encara no coneixia. Tot un descobriment. Maria Aurèlia hi feia un repàs històric i un estudi detallat del marc social, legal i jurídic en què havien viscut les dones a Catalunya durant el segle XX i, especialment, sota el règim franquista. Aquesta lectura em va permetre començar a conèixer la nostra pròpia història, aquella que m’havien amagat a casa, a l’escola, a la Universitat. Crec que vaig començar a entendre quin paper els havia estat adjudicat a les dones en el nostre país, i com havia estat condicionada la vida de les generacions anteriors, la vida de la meva mare i de les mares de les meves amigues, de les meves àvies.
Durant els meus anys de professorat a Secundària, vaig poder comprovar, entristida, que la figura i l’obra de Maria Aurèlia eren absents en gairebé tots els manuals i programes de literatura.Vaig decidir, en la mesura del que m’era possible, recuperar la seva memòria i vaig incloure, sistemàticament, en les meves classes una de les seves Cartes impertinents: «Carta d’una assassina a una dona de bé». En aquest text, Maria Aurèlia, a través de la metàfora de l’àngel de la llar, com ja ho havia fet abans Virgínia Wolf, proposava a totes “ les dones de bé” abandonar el paper passiu i submís que els havia estat reservat i rebutjar les seves ocupacions tradicionals,.. I més encara, les invitava a rebel·lar-se contra el rol que elles mateixes s’autoimposaven. La carta deia així:
He assassinat l’àngel de la llar. I no ha estat fàcil, creu-me; potser per això me’nsento orgullosa. En primer lloc, no és gens senzill assassinar un àngel; no s’està mai quiet, vola i es fa fonedís, i reapareix quan menys t’ho esperes, i és tot dolcesa, i et captiva amb les seves ales blanques que fan olor de naftalina. (1992: 17)
I acabava:
Aplica’t la història, senyora de bé, i creu-me: si vols fer alguna cosa de bo en aquest món, i no et resignes a ser un esbós de persona, assassina l’àngel de la llar; només així començaràs a viure. (1992: 20)
La carta, és clar, era un pretext per presentar i donar a conèixer la polifacètica figura de Maria Aurèlia.Era el meu petit gra de sorra, una manera de fer veure les seves valuoses aportacions i de no privar l’alumnat del mestratge i del llegat que ens ha deixat. Però, a més, la introducció d’aquest text a l’aula em permetia, si més no durant algunes hores, allunyar-me del discurs androcèntric que predominava en tot el currículum i provocar algunes reflexions sobre el context social i els rols establerts que, molt poques vegades, es plantejaven en una classe de literatura.
