Conxa García
. Una trucada de l’amiga Josefina Piquet, ex-coordinadora de l’Associació Les Dones del 36, em dóna la trista notícia, la Trinidad Gallego Prieto se’ns ha mort. Ens va deixar el passat 9 de novembre del 2011. Tenia 98 anys i els darrers temps ja no podia sortir de casa.
Una dona amb una energia increïble. Quan la vaig conèixer tenia ja noranta anys i va venir amb nosaltres, la meva companya Rosa i jo, en els Ferrocarrils de la Generalitat, cap a l’Institut El Bullidor de Rubí, per parlar, juntament amb la Josefina, de la seva experiència (història explicada en primera persona) a l’alumnat del centre. Els nois i noies quedaren al.lucinats amb aquella dona que vestia moderna i que desprenia una dignitat i una força increïbles. I les seves paraules varen impressionar-los i els obriren uns coneixements de la realitat de no fa tants anys, que no coneixien.
Més tard vam convidar la Trini i la Josefina a un Cicle de recuperació de la Memòria Històrica, organitzat per Attac-Gràcia, al Centre Cívic la Sedeta. Allà ens va tornar a explicar les seves vivències des que va néixer el 28 d’octubre del 1913, a Madrid, en una porteria del barri de Salamanca que portava la seva àvia. La seva mare era cosidora i el seu pare guàrdia civil. No sabien que era anarquista i va ser tancat i, així, va créixer sense pare.Trinidad Gallego va treballar i estudiar fins aconseguir els títols d’infermera, practicant i llevadora. Recordava com la seva àvia tingué una gran influència sobre ella i que sempre l’aconsellava: “treballa i estudia, perquè t’has de defensar tu mateixa”.
L’any 1934, sorgeix en ella l’interès per la política en identificar-se com membre de la classe treballadora. El 1934, un parent seu, que era socialista, participà en el fet de tenir cura de nens, que havien quedat desemparats a conseqüència de la repressió que va haver a Astúries en el “bienni negre” -efectuat de manera clandestina.La Trinidad, ens va explicar que és en aquell moment quan assimila el consell de la seva àvia a les experiències que està vivint: “la defensa de què em parlava la meva àvia, per a mi es va convertir en la defensa solidària de la classe treballadora”. El 1935 ingressà al Partit Comunista. I el 1936 creà, amb d’altres sanitàries, el Comité d’Infermeres per poder treballar en hospitals. Va passar tota la guerra al Front de Madrid com infermera militar.
El 13 d’abril del 1939 va ser denunciada per un veí de l’escala i va ser tancada a la presó de Ventas amb la seva mare i la seva àvia de vuitanta-set anys. Van ser jutjades i comdemnades a trenta anys. Les varen traslladar a la presó d’Amorebieta (Biscaia). Sortí indultada i desterrada el setembre del 1941, però el febrer del 1942 tornaren a detenir-la a Alacant, mentre treballava en una clínica. Va ser condemnada per les mateixes acusacions de les quals havia estat indultada. Va estar a la presó fins l’any 1945. En tornar a sortir troba feina a Andalusia, però, pel fet de donar ajut a uns guerrillers la tornaren a detenir el 1947. La van jutjar per donar “auxili a bandolers”. En total set anys més a la presó, treballant sempre d’infermera i llevadora. En sortí definitivament el 1951, essent desterrada.
Arribà a Barcelona sense salconduit i sense dret a treball oficial fins al 1969. L’exemple de la seva àvia la va fer ser forta i tirar endavant, fins i tot en els moments més durs. Per això no oblida, ni perdonarà mai el que li van fer a la seva àvia, una dona que va complir els noranta anys a la presó, sense saber què era el que havia fet.
La Trini va ser presidenta de l’Associació Les Dones del 36. Com diu la Josefina Piquet “portava a la cara els plecs d’una llarga vida esforçada i valent. Als seus ulls brillava la veritat de les seves conviccions. La rebel·lia posava força a la seva veu. Cap poder va doblegar el coratge i la generositat de la seva lluita per la llibertat, la justícia i la dignitat humana”.
“La Trini sempre tindrà un lloc en el cor de les seves companyes de l’associació i mentre una de nosaltres visqui, el seu nom serà recordat amb afecte i admiració”, diu la nota de la Josefina. Nosaltres tampoc l’oblidarem.
