Sara Reñé. Un any més, mentre vaig fent el farcit dels canalons, recordo la meva àvia i intento, inútilment, que els canalons em surtin com ella els feia. Eren uns canalons especials perquè no portaven foie-gras ni beixamel sinó una salseta ben fina de ceba i tomàquet que els feia molt més lleugers i els donava un color i un sabor diferent de tots els altres.
Mentre els vaig embolicant se’m venen al cap altres plats familiars com la primíssima i boníssima truita de patates de la meva mare, les croquetes casolanes o el pollastre rostit dels diumenges; eren uns sabors extraordinaris que se m’han quedat gravats en la memòria i que mai he pogut tornar a tastar enlloc.
La cuina tecnificada d’autor i de disseny, que tant prestigi ha aconseguit durant els últims anys i que ha estat, fins ara, monopolitzada pels homes, ha aportat, sense dubte, interessants contribucions a la gastronomia i les arts culinàries. Però, potser ara és el moment de prestigiar i recuperar també la cuina tradicional i familiar que han anat creant i transmeten les mares i les àvies durant segles. Aquesta cuina familiar, que ha anat evolucionant adequant-se a cada temps i cada moment. a més de cobrir les necessitats diàries, ha estat i és una cuina creativa, saborosa i, alhora, saludable i sostenible.
