Sara Reñé. A principis del segle XX, París és la capital del glamour i de la moda. Una ciutat cosmopolita, oberta i diversa que esdevé el melic de la innovació cultural i artística i atrau nombrosos intel.lectuals procedents de tota Europa i de la resta del món.
L’electrificació de la ciutat i la instal.lació de l’enllumentat urbà modifica les maneres de viure i produeix una gran transformació de la vida nocturna. Durant els anys anteriors a la primera guerra mundial, el teatre, el ball i l’espectacle de varietats triomfen a Paris. En el Ball Bullier, el llegendari cafè i sala de ball de Montparnasse, els artistes tot barrejant-se amb les cortesanes i cosidores parisenques, ballen a un ritme frenètic tot tipus de ball, des del tango fins al fox-trot.
Sonia Delaunay, que havia arribat a Paris el 1905, i el seu marit Robert no són una excepció. Entusiastes del ball, tots els dijous i diumenges assisteixen al Ball bullier vestits tots dos amb originals peces de roba dissenyades per la pròpia Sonia D. i causen sensació ballant el tango, un dels balls que més furor causaven en aquell moment. El 1913, S.D. decideix plasmar en la pintura l’atmòsfera i l’ambient de la famosa sala i elabora un oli de grans dimensions (95 × 390 cm)que titula amb el seu mateix nom: Bal Bullier. L’artista, que havia viscut anteriorment un període fauve, inspirat per Vincent Van Gogh i Paul Gauguin, intenta en aquesta etapa, posar en pràctica les investigacions sobre els colors i la llum que realitzava amb Robert D.
A primer cop d’ull, el quadre sorpren pel colorisme i el moviment que transmet. Els cercles i semicercles, les línies corbes i circulars que es superposen i s’entrelliguen representen les parelles abraçades que ballen el tango en el Ball Bullier. Es percep clarament la intenció de Delaunay de donar centralitat al color, tot contraposant-se al cubisme auster i grisenc d’autors com Picasso, Braque i Gris les obres dels quals eren, segons ella, massa estàtiques i monocròmes per captar i reflectir l’agitació que caracteritzava la vida moderna.
Els colors càlids i vius, grocs, ataronjats i vermells es contraposen amb els blaus, negres i morats. I el contrast dels colors primaris i secundaris produeix una força visual i cromàtica que genera la sensació de moviment i dinamisme característica del ball. Sembla, a més, que la pintora vol captar el ritme i la música mateixa tot associant les melodies a colors determinats i establint analogies entre color i música. Al fons i als laterals del quadre, les figures es desdibuixen i s’endevina la ciutat, Paris, amb tota la seva agitació, color i lluminositat.
Sonia Delaunay expressa mitjançant la utilització subjectiva del color la seva pròpia experiència personal; intenta pintar els moments fugissers, plens de vida, que experimenta ballant. Reflectir de forma abstracta, els seus sentiments i emocions: tot allò que veu, viu i sent en les sessions de música i ball setmanals i en les trepidants nits parisenques. En el Ball bullier, el ball esdevé metàfora de vida. De la vida girant com un ball inacabable, com una infinita dansa de colors. O bé de la vida com un tango. Cada figura lligant-se momentàniament a un altre, perillosament, fent voltes i giragonses, fonent-se en una abraçada rodona, que es fa i es desfa amb cada cançó. D’una vida plena de vitalitat i sensualitat amb un punt només de la nostàlgia i la tristesa que destil·la el tango. Així, els colors i l’efecte dinàmic són símbol de dinamisme vital, d’existència.
De fet, la dansa, el ballet, el teatre i la música tenen una presència constant en la vida i la obra de Sonia Delaunay que va col.laborar amb productors d’òpera i ballet com Serge de Diaghilev, creador del ballet rus en què ballava Nijinski i va omplir, tot sovint, els seus quadres amb balladores de flamenc, cantadors de cante jondo i dansaires de música de jazz. Dedicada no només a la pintura sinó també a les arts decoratives va viure tota la seva vida intentant diluir les fronteres entre vida i art, tranferint la vida a l’art i l’art a la vida.