Sara Reñé. Remedios Varo va pintar La teixidora de Verona a Mèxic durant el seu exili, el 1956. Amb la ciutat de Verona al fons, el quadre representa una casa d’una sola estança amb la porta i la finestra obertes. En un racó, una dona, asseguda, descolorida, teixeix una figura femenina ataronjada i més jove que sembla voler volar i escapar per la finestra tot i que queda entrelligada al sostre pel fil.
Així, la teixidora, tot teixint crea una altra ser, una altra dona que pot ser i viure més lliure, que pot sortir de l’interior a l’exterior, és a dir dels espais domèstics als espais públics, i fugir de la seva pròpia situació vital. La dona teixidora, que segons la mateixa Remedios Varo fa punt anglès, té la capacitat de re-crearse i de re-inventar-se a partir de les seves pròpies activitats domèstiques i femenines. Crea a partir del fil, d’un fil que les relliga a totes dues, creadora i creada, en una línia de continuïtat vital, de present i futur. La representació sembla mostrar la capacitat de regeneració de la cosidora des de la seva individualitat i intimitat tot i que també la subjeccció al seu passat i la seva biografia i als seus propis fantasmes interns o bé a la tradició i a la societat que l’envolta.
La teixidora vermella, quadre pintat també el 1956, presenta en la seva composició, moltes semblances amb la teixidora de Verona però difereix en el color i la llum, ja que només està pintat en tons vermellosos i negres. La filadora, negra i arraconada, teixeix, en aques t cas, una nova figura vermella i il·luminada, amb braços-ala, una figura vital que, encara que no queda lligada pe fil, s’ha d’enfrontar a un exterior totalment negre i fosc. L’escena sembla reflectir encara més que l’anterior, l’ opressió i la vida obscura de la cosidora i la necessitat revitalitzar-se i de fugar-se i volar. Sembla, però, que el món i el futur que l’espera són ben incerts i amenaçadors.
El fet de teixir-se una mateixa i de teixir el món apareix en altres quadres com Tejiendo el manto terrestre (1961) on el fet de brodar és protagonista de la història narrada. Sembla que la pintora rememora ara la seva infantesa i la seva educació religiosa. Una torre exagonal, que, possiblement, simbolitza la institució escolar, ocupa el centre de la tela, envoltada d’un cel ennuvolat i negre. Dins, la figura del mestre, amb la boca tapada donant intruccions i remenant el caldo d’on surt el fil i un vigilant al fons. Les alumnes, tancades i recloses, seguint les instruccions: cosir i brodar.
Les noies, però, que en principi han de fer les feines que els són encomanades i assignades, broden i creen un teixit comú col.lectiu que vessa a l’exterior: el teixit brodat, amb un munt plecs, representa tot un món, un paisatge ple d’edificis i ciutats, des mars, llacs, arbres i vaixells.. que embolica i recobreix la terra. Així, elles, les noies brodadores, tot i haver de seguir la tradició, tenen la capacitat d’imaginar i transformar allò que els és imposat. La capacitat, doncs, com la Teixidora de Verona i La Teixidora vermella de re-crear i re-crear-se. Un cop més, en aquest quadre, les labors esdevenen una activitat creativa i activa.
Tot sovint, les obres de R. V.són un homenatge a totes aquelles dones que cusen, broden o teixexen i agafen plena significació en relació amb els eixos temàtics centrals de la seva obra pictòrica: el viatge i la recerca de llibertat i coneixement. Els personatges femenins dels seus quadres trenquen amb allò que els condiciona i subjecta, en un procés de succesives metamorfosis, metàfores del seus viatges interiors, que les porta a una vida més lliure i més intensa, a noves aventures i experiències vitals on podran seguir aprenent i coneixent
