Conxa Garcia. La poeta Assumpció Forcada va presentar el seu darrer llibre, Química i Física, a Gràcia, amb motiu de la Setmana de la Ciència. En aquest llibre, l’aspecte científic hi surt reflectit de dues maneres: com sentiment de meravella davant d’alguns aspectes de l’estructura de la realitat, és a dir, com ciència en si, o bé, com referent metafòric per explorar d’altres aspectes com els sentiments o les paraules.
Com diu en David Jou, físic i científic, en el pròleg a aquest poemari: “l’obra poètica d’Assumpció Forcada compta amb gairebé una vintena de títols, al llarg dels quals ha anat eixamplant incessantment el seu repertori de referències, al llarg d’una línia central, però no única, basada en la referència científica”.
Forcada, ha intervingut en trobades internacionals “Science meets poetry”, a Barcelona, Torino i Dublín, “on els seus poemes han cridat molt l’atenció, per la combinació excepcional de música, poesia i ciència, en la veu i acompanyament de la mateixa autora. Poemes seus han estat traduïts al rus, a l’anglès, al francès, a l’alemany, al castellà, a l’islandès, al portuguès, cosa que ha contribuït a donar a conèixer la seva obra fora dels nostres ambients”.
Ens unim a Jou tot dient que “semblaria lògic que una obra tan rica sobre la natura, que un pont tan ampli entre ciència i humanisme, que un repertori tan considerable de possibilitats didàctiques, que una combinació de ciència, poesia i cançó com aquesta, que una perseverança d’una vintena d’anys de dedicació a la poesia –amb llibres, recitals o organització de cicles de poesia-, fossin tingudes en més consideració que fins ara. Espero que sigui així. Potser una edició de conjunt dels diversos llibres de l’autora, difícils de trobar podria facilitar en un futur aquest reconeixement”.
Com sempre, amb aquesta autora, us apropem un dels poemes d’aquest nou llibre:
Cel.lulosa
¿I si els nostres dies fossin
llargues cadenes de glucosa,
unides per ponts d’hidrogen,
formant aquesta xarxa de cel.lulosa
blanca, amorfa, insoluble a l’aigua,
resistent a la ruptura, formant part
de les llavors que deixem en el camí,
del tronc de l’arbre de la vida?
¿I si els núvols de la tristesa
tinguessin gotes d’àcid sulfúric
i fessin d’aquesta cel.lulosa
paper de pergamí on escriure
els batecs del cor?
¿I si poguéssim obtenir
seda artificial, extreure el cotó i el lli
i fer vestits a mida per a l’esperança
que, nua, es fa invisible
als nostres ulls?
