Sara Reñé. Poques vegades tenim la possibiltat de veure una pel:lícul·la com aquesta. Hannah Arendt, dirigida per Margagaret Von Trotta i protagonitzada per Barbara Sukowa, que fa una excel·lent interpretació, reflecteix, el moment (1961) en què la filòsofa jueva elabora per al’The New Yorker’ un reportatge sobre el judici a Jerusalem, d’Adol Adolf Eichmann,el nazi responsable del transport en tren dels deportats als camps de concentració durant la Segona Guerra Mundial.
El film ens endinsa en el procés intern de la filosòfa: partint d’una observació acurada i detallada del comportament i de les paraules Eichmann durant el judici, la pensadora inicia tota la seva anàlisi sobre el comportament d’aquest personatge i, alhora, sobre el bé i el mal. Eichmann era culpable, sí, però segons Arendt, no era especialment cruel ni especialment antisemita, sinó simplement un buròcrata que feia ben feta la seva feina. Eichmann no pensava, només i obeïa ordres i així contribïua al funcionalment de la maquinària de l’extermini. Es allò que ella anomena la”banalitat del mal”, és a dir, la capacitat d’alguns individus de seguir les normes d’un sistema establert sense reflexionar sobre les conseqüencies dels seus propis actes.
La pel·Iícul·la, que recull també les irades crítiques que el reportatge d’Arendt van provocar en la comunitat jueva internacional quan es van publicar,fa palesa la seva independència intel·lectual i divulga amb encert algunes de les reflexions fonamentals de la filòsofa, sense dubte una de les pensadores més interessants i vigents del segle XX.
