Consol Lacida. ¿Què és la mala sort? Per a mi és això que a vegades en parlen i que en el fons no hi donem cap credibilitat. He descobert mitjançat la televisió que aquests dies passats d’estiu, la sort real és la que marca el destí de les persones, així com el lloc on neixes o la família amb què convius. Per exemple, és molt desigual tenir un futur i no poder viure el món amb tranquil•litat per falta de tot.
Durant molts dies podem veure les devastacions a Gaza, les cases bombardejades, les fàbriques destruïdes, les famílies desesperades, ja que estan perdent el poc que tenien i, a més, moltes d’aquestes famílies se’ls hi han mort germans, fills o avis…
La vida i la mort està present a tan sols a uns tres segons de Palestina i potser uns quinze d’Israel. Un nen israelià somia constantment amb sirenes dels bombardejos, però no obstant té la possibilitat de trobar un búnquer on poder recollir-se quasi al costat de casa seva i també tenen el futur d’un estat que posa els mitjans per intentar protegir-lo amb una mica de seguretat.
Alhora, un nen palestí passa el mateix horror però no té búnquers on recollir-se, encara que és capaç de reconèixer el soroll d’un míssil, ja sigui si ve de l‘aire o ve des del mar…A més, alguna cosa tan elemental com un futur, una llibertat i un respecte també se’ls hi nega. Els nens palestins només tenen camps de refugiats i passen dies entre les runes de les seves cases, plorant per les vides que no tornaran a tenir.
Per a mi no hi ha, doncs, res més explícit que la mirada de les seves mares i l’angoixa d’aquests nens, que segueixen jugant perquè, al cap i a la fi, són nens que no volen tancar els ulls per la nit perquè tenen por de no despertar-se. Amb aquesta maleïda guerra que dura tants anys i que té remuntades cada dos per tres, a banda que tots dos bandols estan perdent, i això que als palestins ja no els queda res més per perdre.
Aquesta és per a mi la mala sort. Recapacitem tots una miqueta, jo crec que ens anirà bé.
