Consol Lacida. Escric aquesta carta des de Guàrdia de Tremp… Feia una mica de temps que no venia a aquest poble que considero “el meu poble”. Cada vegada que em retrobo amb ell és com si fos la primera vegada. Això és el que em permet viure la seva màgia, sempre desigual, però segueix sent el mateix quan sóc a casa dels meus pares, també casa meva… No obstant, quan hi arribo sempre penso: ¿I si els succeeix alguna cosa a les persones de Barcelona, que he deixat quan marxo?
Fins que succeeix i, quan es així, m’he de dir: què hi farem? Allò inevitable és allò que succeeix perquè ha de succeir. Resulta que no som tan indispensables com potser ens pensàvem, això és, precisament, pur egoisme, per ambdues parts. Aquest és un gran defecte de les dones i de les mares, en especial. Creiem que el món es sosté sobre les nostres espatlles i, que, sense nosaltres, res funciona, fins que descobrim, amb sorpresa, tots els viatges que ens hem perdut, tantes trobades entre amigues, les escapades amb la nostra parella que hem abandonat i no ens ha servit de res. El món ha girat igualment, els fills mai ho valoraran i nosaltres em fet el “primo”. Tot el dia repetint allò que ningú és imprescindible, però, en el fons no ho creiem, i no pas per ego i orgull, sinó per excés de responsabilitat, perquè som dones i sembla que va inclòs en el nostre codi genètic, perquè ens afecta a totes o quasi a totes per igual.
Però sí, he vingut uns dies a Guàrdia de Tremp i no agafaré el telèfon, no miraré el correu electrònic i l’únic que voldré serà meditar i: ¡Miracle! Tot seguirà al seu mateix lloc i no tindré mala consciència.
Aquesta és la lliçó d’aquest any que s’està acabant, i, personalment, vull perdre de vista. Adéu any 2014, allunyat com també vull que se’n vagi tot el dolent que he passat. Per les nits, quan em poso al llit, i li explico el que em preocupa al coixí, allò que m’angoixa, li prometo a l’any nou que li faré cas: “Si Salvador: Pensaré una mica més amb mi, em cuidaré més, treballaré menys i caminaré molt. Sobretot perquè quan sento que. des d’allà on són les persones que em deixen. està ell somrient-me, acaronant-me el cabell i petonejant-me amb tendresa.
Estimades i estimats, ens hem de cuidar més cada dia, és la nostra obligació.