Conxa Garcia. Aquest dissabte 17 la televisió pública catalana va emetre el documental Ciutat Morta que explica un cas terrible, que té els seus orígens una nit del 2006, aquí a Barcelona. Això sí, el van donar pel 33, no per TV3 i amb un tall censurat. El van veure mig milió de telespectadores, més les que l’han visionat per youtube, com jo mateixa.
Sembla ser que en principi els responsables polítics de TV3 s’havien negat a emetre el documental però, finalment, gràcies a la pressió política i ciutadana, van haver de cedir. Ahir al migdia he vist al TN que s’havia facilitat la filmació als jutjats per reobrir el cas, encara que la Fiscalia ja ha dit que no hi ha proves noves i que “no és factible”.
Ciutat Morta ens explica amb tot detall la història de Patricia Heras, una noia de 32 anys, estudiosa, experta en literatura i amb sensibilitat poètica, que havia arribat a Barcelona feia pocs mesos, procedent de Madrid, la seva ciutat natal; i dels altres joves detinguts i condemnats en un procés policial, mediàtic, polític i judicial esfereïdor. Una fosca història que ha passat a la nostra ciutat. i de la qual Amnistia Internacional ha dit que, en aquest país no hi ha mecanismes per investigar els fets, després de denunciar el cas i les tortures que van rebre els detinguts principals.
És la història d’una noia i tres nois detinguts sense cap motiu, el 4 de febrer del 2006, pels fets succeïts al carrer Sant Pere Més Baix, on hi havia una festa organitzada en un teatre okupat i on va resultat ferit un membre de la Guàrdia Urbana, que més tard va morir.
La nit dels fets, Patricia Heras i un amic van sortir de festa. Hores més tard, tornant a casa en bicicleta, van patir un petit accident. Ell es va fer un cop al cap i ella unes quantes rascades. Un cotxe es va parar a ajudar-los i van decidir trucar una ambulància que els va portar a l’Hospital del Mar. Allà van ser detinguts per agents de la Guàrdia Urbana, sense cap més motiu que la seva estètica, que els agents van decidir que era la típica dels okupes.
La Patricia, sempre va declarar-se innocent, no havia posat els peus en aquell teatre mai, ni formava part del “col•lectiu okupa”. Poc abans s’havia fet un tallat de cabell “com Cindy Lauper”, dibuixant una mena de tauler d’escacs al cap. Aquell tallat de cabell i una indumentària “antisistema” segons la policia, van fer que Patricia acabés relacionada amb els fets que havien tingut lloc hores abans i que fos condemnada a tres anys de presó.
No podem fer-nos la idea del malson que va viure la Patricia: tortures, presó. Un malson que la conduí al suïcidi. Va saltar per la finestra del setè pis on vivia, després de portar un temps amb el tercer grau que li havien concedit, l’abril del 2011. No podia assumir un càstig social que no li corresponia i sentia un dolor insuportable per aquesta realitat absurda que li havia tocat viure i se sentia deprimida. Moltes de nosaltres no sé si haguéssim aguantat el que ella va haver de patir.
Els testimonis clau per tancar Patricia a la presó van ser dos policies –els agents Víctor Bayona i Bakari Samyang- condemnats per tortures greus, posteriorment. Tot el que van patir aquestes joves va ser una venjança de membres de la Guàrdia Urbana pel seu company. La venjança mai és bona, crec que no es pot admetre de cap manera, però no pot ser que les anomenades “forces de seguretat” la critiquin quan els afecta a ells i després la utilitzin sense cap mirament. Que no reben una formació suficient per no deixar-se endur per les seves pulsions i fer la seva feina tot respectant les persones i la llei? Que no se’ls fa cam seguiment de control?
Com pot ser que els metges que van atendre aquests joves i els polítics de l’Ajuntament i els jutges només donessin per bona la versió policial i no s’investiguessin a fons els fets? Com pot ser que, fins i tot TV3, alterés els seus arxius després de rebre pressions del consistori? Com pot ser que és menystingui l’opinió del Forense i la Científica? Com pot ser que el Responsable d’Informació del cos, Víctor Gibanell, fos un home acusat de mentider pel jutge, qüestionat per d’altres casos i, tot i així, el continuessin creient i , a més el condecoressin?
Potser molta gent va caure en el parany dels prejudicis, perquè els manifestants que ho denunciaven portaven una estètica diferent i eren “antisistema”, la qual cosa s’utilitza per desacreditar-los davant l’opinió pública. Com es pot creure encara això, quan un senyor amb vestit i corbata sabem que pot ser un lladre de veritat, n’estem envoltats de casos. Com es pot considerar que una persona és bona o no per la seva manera de vestir?
Els mitjans de comunicació van tenir la seva part de culpa, van silenciar i manipular el cas, tant com van poder. Als grans mitjans hi va haver molt poques escletxes: Mònica Terribas, deixant descol•locat Joan Clos en plena entrevista, preguntant-li pel cas malgrat que no estava entre les preguntes guiades; i Gregorio Morán, fent valer el seu enorme pes periodístic, publicant el cas a la seva columna i participant en el documental. També el setmanari La Directa, fent descobriments increïbles i publicant-los, exercint el paper per al qual va néixer el periodisme. També la gent de Cafè amb Llet van fer una bona tasca i ens van avisar per internet perquè no se’ns passés l’emissió del documental.
El 2011 va néixer una plataforma, amb el nom de Des-muntatge 4F, que pretenia «desmuntar la versió oficial» del cas 4F. Des d’aleshores, familiars, amics i entitats properes als condemnats han demanat la revisió del cas i han organitzat successius actes de protesta als carrers, com l’ocupació del Palau del Cinema de la Via Laietana de Barcelona, el 8 de juny de 2013 per projectar-hi el documental 4F: ni oblit ni perdó.
Cal que tothom vegi Ciutat Morta. A mesura que Ciutat Morta va guanyant premis arreu, quan ens assabentem que l’han projectat al festival de San Sebastián, quan les poques sales que l’han projectat han deixat al públic en estat de xoc, igual que a les persones que la van veure l’altra dia al Canal 33. A mesura que va passant tot això, els implicats en l’escàndol de ben segur es comencen a preocupar. Perquè estan veient que el silenci teixit amb mentides, manipulació està a punt de saltar pels aires.
Crec que Ciutat Morta l’ha de veure el màxim de persones perquè pot ser un revulsió. Cal que la nostra ciutat exigeix que s’aclareixin aquests fets, Cap altra persona ha de passar pel que van passar la Patricia Heras, el Rodrigo Lanza, el Juan i l’Àlex, davant la indiferència de moltes persones. No hi ha d’haver més impunitat. No crec que volem tornar a sentir-nos tan impotents davant fets com aquests. Cal que les nostres institucions polítiques i judicials siguin realment democràtiques, i, cada cop més, la ciutadania és conscient que necessitem un canvi real, de veritat. L’hem de fer possible.
