Núria Novell. Quan tenia 15 anys, un dia de nadal, em vaig trobar amb una amiga i vam anar a passejar pel barri gòtic, vam passar per la Plaça de la Vila de Madrid i vam sentir unes nadales però de cop va sonar una música que no havia sentit mai, se’m va posar la pell de gallina i li vaig dir a la Marta, saps quina música és i qui la toca??? No, em va respondre. Ens vam mirar les dues i sense dir-nos res vam deixar de caminar i ens vam seure en un banc. Com el que sonava era una gravació vam haver d’ escoltar que si “los peces en el río que si el tamborilero, la virgen i sant José”, etc…fins que va arriber la que ens agradava i vam deixar de parlar per escoltar-la. La meva amiga em va dir: estàs plorant i jo li vaig dir: no, no tinc ganes de plorar, m’agrada aquesta cançó. I de cop, em baixa per la galta una llàgrima i m’adono que estic plorant, sense sentir pena estic plorant, sense fer cap esforç, em cauen llàgrimes.
Vam estar en aquesta plaça quatre hores al final vam marxar cada una a casa seva a dinar però no em vaig oblidar d’aquella música i la vaig estar buscant sense trobar-la. Al cap de pocs anys per fi la vaig localitzar i vaig entendre perquè no la trobava, estava prohibida, encara que jo la portava dins meu des del primer segon d’escoltar-la. He de dir que la tinc a casa i em segueix emocionant cada vegada que l’escolto, sento la respiració de qui la toca i em fa emocionar fins el més profund del meu ésser.
Amb el temps vaig saber la història d’aquesta música i sobretot la del músic que la tocava que ho feia pels drets humans i per la pau. És El Cant dels Ocells i el músic és Pau Casals.
