Núria Novell. Vaig néixer i créixer en el barri Gòtic i és on tinc les arrels de la meva infantesa, corrent per aquells carrerons de pedra, jugant a la Plaça del Rei, berenant i bevent aigua de la Font de la Plaça de Sant Just. Quan plovia es creava una atmosfera tranquil.la, no hi havia ningú pel carrer i sortia a passejar pels voltants de la catedral, per les gàrgoles queia un xorro d’aigua i jo passava per sota amb el meu paraigües. Per les pedres de la Catedral buscava alguna senyal que haguessin deixat fa milers d’anys, les llambordes del terra brillaven com mai i els meus passos ressonaven en el silenci. Semblava que em transportava a altres temps.
Pujava a la part més alta de la Barcelona dels romans, el Mont Taber, just davant del Centre Excursionista de Catalunya, passava per sota del Pont dels Sospirs, anava a comprar el pa a la Baixada de la Presó i agafava el metro a la Plaça de l’Àngel. Vaig anar a les monges al carrer Lladó i casi cada dia anava a veure les 13 oques del claustre de la catedral. En aquell temps no hi havia ningú i moltes vegades em posava a estudiar . M’impressionava molt la baixada de Santa Eulalia on, segons em van explicar, la van tirar dins d’ una cuba plena de ganivets, la font del Museu Marés era molt tranquil.la durant la setmana. Passejant, anava a veure l’exposició de quadres de la sala Parés, allà em van ensenyar a mirar un quadre.
Quan era molt petita i passava per davant de la Generalitat per anar a l’escola, un mosso d’esquadra em feia l’ullet. Per Nadal passava per la baixada del Bisbe i anava a mirar les paradetes a on compraven l’arbre, tot un ritual. Amb el meu germà anàvem a jugar a la Plaça de Sant Felip Neri i tiràvem la pilota a la Font. De més gran vaig anar al carrer Trompetes del Rei Jaume i a la Crida a la Solidaritat però quan ens van posar una bomba, vam anar al Passatge Crèdit.
En el meu carrer passava de tot: manifestacions, policia, morts, processons, soldats, robatoris, borratxos, gegants i cap-grossos, alcaldes, cotxes, el carter, assassinats, majorettes, “tocineres”, bandes de música, el butaner, foc i petards, capellans, concerts, la “custòdia”, monges, els castellers, borratxos, nenes amb uniforme, les primeres persones de color que entraven pell port, vells solitaris, venedors de cupons de l’ONCE, trets de pistoles, prostitutes, cotxes fúnebres, dones amb mantellina negra i homes amb cucurulla, molta gent amunt i avall com hi havia les ràdios a prop, molts famosos passaven per allà, homes republicans demanen almoina, l’escombriaire, el Crist de Lepanto, les orenetes, gitanos, els turistes, els “huligans”, homes busquen prostitutes, el carro de les escombraries, els cotxes oficials, l’olor de la pastisseria La Colmena, dones sempre amb l’hàbit, les campanades de la Catedral, helicòpters de la policia. També es va sentir la gravació dels Drets Humans a la plaça de Sant Jaume. Però per una nena, com jo, el que més il·lusió em feia era la cabalgada de Reis, vivien en un principal i passaven molt a prop del balcó, semblava que si allargaves el braç els podies tocar, veure totes les joguines i els patges, tants colors, llums i música m’enlluernava, era màgic.
Ara de gran ja no visc en el Gòtic però sé que el meu barri m’ha fet, una mica, com sóc. Sempre que passo per aquest carrers i torno a sentir que les meves arrels són pels carrerons petits, foscos i humits que m’estimo tant i enyoro.
