Consol Lacida. He intentat averiguar en què consisteix la felicitat. Com l’aconseguim, com la perdem i com algunes vegades, per davant d’ella, sense reconèixer-la hi és. Així doncs, per què la busquem en els llocs equivocats? Com per exemple el CONSUM, com si fos alguna cosa que poguéssim comprar o en l’oci, com si fos algun lloc on poguessim escapar-nos o bé, en els canvis de relacions o en l’estil de vida com si estiguéssim al final de l’horitzó.
La felicitat no està a cap més lloc, sinò que està on som nosaltres. No és quelcom que fem ni que tenim, la posseïm. No es tracta de fe entesa exclusivament com una doctrina religiosa, sinó més aviat d’atenció, com una forma de no donar les coses per sentades, sinó per donar les gràcies. La fe l’entenc com la valentía d’establir i mantenir compromisos, compromisos dels que neixen de les relacions humanes i les relacions de confiança.
Roberto Begnini va fer una pel.lícula sobre l’holocaust i li va posar de nom: La vida és bella. No sé si jo podria arribar tan lluny, però en el títol hi havia una afirmació sorprenent. Es tractava de la força de l’esperit humà per derrotar la tragèdia celebrant la vida enmig del patiment.
Amigues la vida és maca, només ens fa falta obrir ben grossos els ulls.
