Conxa García. Gioconda Belli va néixer el 1948 a Managua, Nicaragua. És una poetessa i novel.lista que gaudeix d’un ampli reconeixement internacional. El seu pare era empresari i la seva mare fou fundadora del Teatre Experimental de Managua. Gioconda fou la segona de cinc germans. Va estudiar secundària a Espanya i va obtenir un diploma en Publicitat i Periodisme a Filadelfia, Estats Unit. S’ha casat tres vegades i té tres filles. Des del 1990, Gioconda alterna el seu temps entre els Estats Units i Nicaragua.
Ha escrit poesia, contes i novel.les. Com ha deixat patent més d’una vegada és una dona orgullosa de ser-ho.
El país de las mujeres
És una novel.la amb un tema original: un petit país imaginari on les dones arriben al govern elegides democràticament, amb unes idees molt innovadores. Ja deia Harold Pinter, parlant de Gioconda Belli, que era “una de les escriptores més ingenioses de Centro-Amèrica… un talent original i meravellosament lliure”. Si hem de jutjar-ho per aquest llibre i per alguns poemes i contes que li coneixem, hi estaríem totalment d’acord.
El seu conte El taller de las mariposas comença “Ah! -exclamó Odaer- a veces a mi también me gustaria ser como tú (parla amb un gos), ser feliz con que las cosas sean como son, pero no puedo. No podré descansar hasta que no pueda diseñar algo que sea tan bello como un pájaro o una flor.” I, aquest personatge també diu “para mi la vida no consiste solo en defenderse. Me siento responsable por hacerla más bella para los demás. me gustaría pensar que muchas plantas, animales y seres humanos disfrutarán con la belleza de mis diseños…si es que algún día logro lo que quiero”.
Això és el que fa Gioconda Belli en aquesta novel.la: aconseguir fer realitat el seu somni de felicitat per a totes les persones que habitem aquest món, encara que sigui a través de la ficció, que permet a l’escriptora crear i modelar el món d’una altra manera.
Les dones del Partit de l’Esquerra Eròtica són les protagonistes i aconsegueixen netejar el seu país com si fos una casa deixada: l’escombren i li treuen la pols fina a deixar-lo brillant i polit. Aconsegueixen fer-ne un país més just i igualitari, més segur per a les dones, on aquestes poden desenvolupar els seus sabers, on el fet de tenir cura d’una mateixa i dels altres és el més important.
Moltes de les coses que posen en marxa ja ens agradaria que fossin una realitat com aquest sistema de “La felicidad per càpita y no el crecimiento del Producto Interno Bruto como eje del desarrollo. Medir la prosperidad no en plata sinó en cuánto más tiempo, cuánto más còmoda, segura y feliz vive la gente”
