Núria Novell. Anava a classe i com feia tard, caminava de pressa i, de cop, sento una veu darrera meu d’un noi que crida “senyora, senyora” però segueixo sense aturar-me, no era per a mi. Un senyor que venia de cara em diu que em criden, em giro i veig un noiet que s’acosta a mi amb un paper a la mà i em diu: senyora se li ha caigut de la carpeta.
SENYORA!!!! QUE S’HA PENSAT AQUEST !!!! DIR-ME SENYORA. Vaig fer un esforç per no engegar-lo, vaig empassar saliva i amb mala cara li vaig donar les gràcies.
Fins llavors, per a mi, una senyora era una persona per la qual t’aixecaves del seient perquè pogués seure al metro, la que deixaves passar primer per la porta o la veïna que ajudaves amb les bosses quan tornava de la plaça.
Què ha passat ???? com m’he convertit de cop en senyora ??? quin fenomen físic m’ha succeït ??? No ho entenc, com pot ser que a una dona que porta uns texans, bambes, el cabell llarg, una jaqueta de plomes, una carpeta i llibres a la mà li diguin SENYORA?
Pensant-ho bé, ser una senyora té cert rang i prestigi, però no em consola gens.
