Conxa Garcia. Quan vam acabar de veure la pel.lícula la meva amiga, que havia quedat impressionada pel que havia vist, em va preguntar: “Això va passar de veritat, aquestes dones són reals”. Doncs sí, aquestes dones van existir i van ser maltractades per tothom. Encara ara hem de sentir a dir que ser feminista és com ser quelcom menyspreable. Jo sí sabia d’aquestes dones, però vaig quedar corpresa veient el film, pel que deia i com ho deia; per les grans interpretacions. Caldria que Sufragistas es passés a les escoles, perquè les joves coneguessin aquestes dones, moltes anònimes, moltes de les quals van deixar-hi la vida, i la lluita que van menar, aquesta lluita tan necessària per la nostra dignitat.
Sembla mentida però és la primera vegada que es tracta directament aquest tema (cabdal en l’evolució de la humanitat) al cinema i ha estat gràcies a una directora, la Sarah Gavron, i les seves productores, també dones. Pel.lícules com aquesta són necessàries i no s’ha fet fins ara, l’any 2016!
És la història de l’Emmeline Pankhurst, l’Emily Davison, l’Annie Kenney i la resta de les primeres sufragistes i el maltracte per part de la societat que van patir només perquè volien els seus drets. Si els homes poden lluitar pels seus drets i poden arribar a ser considerats herois per fer-ho, per què les dones no.
Sufragistas ens mostra molt bé aquesta lluita valenta. Ens fa sentir la gran injustícia i violència amb què s’imposa el patriarcat i el masclisme arrelats a la nostra societat des de fan tant de temps i com s’acarnissa amb les dones, d’una manera esgarrifosa i inexplicable.
L’educació que se’ns ha donat i encara se’ns dóna fa que ens cali aquesta ideologia i que siguem incapaces d’adonar-nos de l’abús. Sufragistes ens mostra com vivien les dones al s.XIX, però totes sabem que hi ha dones que viuen en ple s.XXI d’aquesta manera i no només a fóra d’Europa.
No és un film pamflet, per si de cas s’ha de controlar tot, ells poden fer pamflets, però nosaltres no. És una pel.lícula que emociona. Tantes dones viuen encara en un infern i moltes encara no poden votar. Al final del llargmetratge surten els noms dels països i l’any en què es va concedir el vot a les dones. La meva amiga també va quedar sorpresa “Fixa’t a Suïsa, fins l’any 1971, a França fins al 1944…”
A Catalunya, ja l’any 1917 dones com Carme Karr i Àngela Cardona van defensar el sufragi femení des de la revista Feminal. Carme Karr, fundadora de la revista, va ser una de les poques dones a l’estat espanyol que es va reconèixer en les sufragistes britàniques i americanes, que es titllaven aquí de poc femenines i massa radicals. La pel.lícula ens fa pensar: com vivien aquí les treballadores del tèxtil del segle passat?
Fins al 1948, les Nacions Unides, no van fer la Declaració Universal de Drets Humans, que incloïa les dones, que no havien estat preses en consideració en la Declaració dels Drets de l’Home i el ciutadà, quan la Revolució Francesa, com ja van denunciar, en aquell moment, dones com l’Olympe de Gouges.
Sufragistes és una gran pel.lícula, que en tres setmanes s’ha vist foragitada dels cinemes comercials, en uns pocs dels quals només en fan uns quants passis. En versió original la trobareu al Verdi. Un greuge que hauríem de subsanar fent que es vegi en escoles, instituts, centres de lleure infantils i juvenils, etc.
