Conxa García. Quan es deixa a milions de nenes i nens sense atenció mèdica, milions de persones de totes les edats sense aliments, sense aigua, sense habitatge, sense sanitat, sense educació i, no només als països amb menys recursos, si no en països com Xina, l’Índia i, també, als països anomenats occidentals o del primer món. Quan les persones migrants o refugiades, que fugen de la gana, de la guerra de la persecució, són encabides en grans camps de concentració. Quan sentim i veiem tot això, ens preguntem per què?
Quan moltes de les persones pensionistes d’aquest país i, ja no diguem les vídues, estan cobrant menys de mil euros, com pot ser que cap d’aquest polítics, que diuen que no hi ha diners per pagar-los unes pensions que els permetin viure amb dignitat, poden dormir o mirar-los a la cara i quedar-se tan amples! Per què?
Quan moltes noies i nois joves i no tan joves cobren sous de misèria, són treballadores i pobres alhora, a Catalunya en són 500.000, i moltes depenen dels pares i mares, molts cops pensionistes, per arribar a final de mes. Més de 234.000 sous, segons un investigació acadèmica impulsada per la Taula del Sector, no arriben als 710 euros al mes, lluny dels 1.171 que exigeix la Carta Social europea, per a “una vida digna”. Nombrosos estudis relacionen l’atur i la precarietat laboral amb la mala salut. Tot això és per diners? Per avarícia? Per acumular més béns i fortuna?
De vegades moltes d’aquestes circumstàncies tenen solució i no necessàriament signifiquen una pèrdua significativa de diners per a les classes altes, les grans empreses o els dirigents polítics. Llavors, per què?
Molta de la classe política actual, dels partits, viuen immersos en el seu propi món. Els polítics ens parlen en una mena d’argot particular i buit, per dir-nos que no es pot fer res o molt poc. A més, com diu una amiga meva, es barallen com nens en un patí de col.legi per treure un vot més. S’acarnissen amb l’altre i es posen pals a les rodes per avançar en solucions consensuades o millores evidents i factibles per a la població.
A tot el món està clar que molts dirigents no volen que la gent que tenen rendes més baixes tinguin accés a cap atenció ni millora. Quant costa accedir a un habitatge de protecció oficial? Quan costa obtenir papers? Quan costa accedir a la Llei de Dependència? Quan costa accedir a una ajuda, on molts cops els barems per rebre-les són injustos? De vegades, com diu Paul Krugman, premi nobel d’economia nord-americà, “no es tracta d’estalviar diners si no d’estigmatitzar les persones que reben ajudes públiques, tot obligant-les a passar per tota mena d’obstacles per demostrar que estan necessitades”.
A Espanya, semblaria que el govern del PP, amb els partits que li donen suport, vulguin empitjorar la vida de la ciutadania, sobretot la que té unes rendes més baixes. Hi ha diners per embutxacar-se, per als bancs, per a les empreses, però no per a la gent treballadora. A Grècia ara que les xifres macroeconòmiques han millorat, volen tornar-los a baixar les pensions, crec que per tercera vegada. Ja només cal que els treguin la sang directament… Allà les pensions són molt més baixes que aquí. I continuem preguntant-nos per què? I no hem entrat en cap moment en el capítol dels Drets Civils, ni de la cura del nostre planeta!
Decididament, quan totes aquestes penalitats tenen solució, quan es pot canviar el sistema econòmic i fer que al centre hi siguin les persones, aquests éssers que s’han quedat endarrerits en l’evolució cap a ser éssers humans, són cruels. Només la crueltat pot permetre que tot continuï així indefinidament.
