Puri Pérez. Mai vaig pensar que arribaria una situació com aquesta, és tan estranya, tan inimaginable, és com si estiguessis veient una pel·lícula de ciència ficció, on tu ets la protagonista, però no, és real, és la vida mateixa. Estem confinats tots a casa, ara més que mai hem de tenir molta paciència, sobre tot amb les relacions familiars, és a dir, tenir empatia, saber escoltar i que no aflorin els nervis en aquests dies tan difícils per a tots. Això és un malson i quan despertem res no serà el mateix, crec, tots haurem canviat una mica. Però també crec que en aquesta situació no perdrem el temps, al contrari el guanyarem.
Per distreure’m i fugir d’aquí, de casa meva, obro la gran finestra del meu ordinador i començo a navegar per uns mars d’aigües turqueses i platges de sorra blanca i m’imagino allà estirada escotant el soroll de les onades. També viatjo per ciutats meravelloses i pobles amb encant, al matí puc desplaçar-me a la Toscana, i al capvespre a la Provença. Així un dia rere l’altre pensant en la meva família, en els meus amics, en la meva vida, veig passar els dies.
Quan em llevo segueixo amb aquest esforç que significa quedar-se a casa i plantejar-me de nou en què i com passar les hores, són tants dies, sé que puc llegir, escoltat música, fer una mica d’estiraments, cuinar, sí, sí, tot el que vulguem, menys sortir de casa.
Des d’aquí vull donar les gracies a tota la gent que fa possible que el món segueixi girant, personal sanitari, camioners, gent del camp, cuidadors de la gent gran, i molts més fan que aquesta pandèmia sigui mes suportable, gràcies i quedeu-vos a casa
