Puri Pérez
Tothom somia amb una vellesa digna, però no a tots se’ns concedeix aquest desig. No es tant senzill ni per la persona gran ni pels seus familiars prendre la decisió d’ abandonar la teva llar i recloure’t en una residència però hi ha circumstancies que t’obliguen a donar aquest pas.
Malhauradament no totes les residències duen a terme una tasca tan humana i tan correcta com caldria. Arran del Covid i de la quantitat de morts que hi ha hagut en algunes d’elles, ha sortit a la llum la precarietat, la manca d’humanitat d’ ètica i moral que tenen, en alguns casos, els que treballen amb aquestes persones tan vulnerables. He vist imatges que m’han posat els pèls de punta, persones grans tirades per terra esperant que algú els aixequés, altres menjant sols en la seva cadira sense que ningú els ajudés, uns a mig vestir, noies maltractant-les i rient d’elles, fins i tot s’han donat casos d’agressions sexuals a dones que pateixen Alzheimer. En fi, una veritable llàstima veure com tirem per terra la dignitat de gent gran, una vergonya.
Però per sort no tothom és així, tenim grans professionals, plens d’adjectius, són respectuosos, afectuosos, tendres i ho donen tot per tenir cura del nostres majors, sobretot en aquest moments tan delicats que estem vivint. Aprofito per demanar al Govern que no deixi en l’oblit aquest sector tant necessitat i tant vulnerable i que no sigui un suplici trobar una residència. El meu retir ideal seria la meva llar, però..
Mai se sap el destí, només demano una carícia i una abraçada de tant en tant i que em tractin amb afecte.
