L’Amadeu, un noi al que li encantava la música. Estudiant del cicle superior de música, vivia només per a la seva família i la pràctica i estudi de l’instrument que molts anys enrera havía escollit, el piano. La seva vida era el conservatori i la llar a on vivia amb els seus pares i germà. No compartia sentiments, inquietuds, projectes amb els seus companys ni amb la resta de la gent que l’envoltava.
Un dia quan dormia es va despertar trobant-se molt malament, els seus pares van trucar al metge i aquest va decidir internar-lo a l’hospital. Van descobrir que patia una malaltia a la sang i que calia fer tractament i transfusions. Després de fer les proves pertinents als familiars, només el germà era compatible amb ell; la gran sorpresa i desil·lusió la va tenir quan aquest germà, si és que es pot anomenar d’aquesta manera, es va negar donar-li mèdula òssia. Els pares, desesperats, van donar avís als companys del conservatori de la malaltia de l’Amadeu i quina sorpresa van tenir quan es van presentar a l’hospital alguns d’ells per oferir-se pel que calgués. L’Amadeu, entre sorprès, commogut i agraït va sentir aquella sensación desconeguda per a ell…: l’afecte dels seus amics. Gràcies a ells va poder començar el tractament per curar la malaltia i va sanar.
Van passar alguns mesos i va poder reemprendre els estudis. Va aprendre molt d’aquesta experiència, va considerar els companys molt més que algun membre de la seva família. Va compartir-ho tot, els va estimar com a germans i va valorar i comprovar que els veritables vincles entre els éssers humans no són altres que l’amor: la sang a vegades no respon com caldria.
Maria Lluïsa Pena
