L’Assumpció Forcada és pionera, al nostre país, quant a la poesia científica, ja té publicats poemaris com Geodinàmica, Metereologia, H2O Aigua… Ara amb el llibre que presentem avui, Cientificas, ens mostra quaranta-una dones que han treballat en l’àmbit de la ciència. Estem parlant de dones conegudes, algunes d’elles amb el Premi Nobel en el seu haver, i quan moren les oblidem. Com va dir la Marina Subirats en una presentació anterior d’aquest llibre, a la Casa Elizalde: “Totes coneixem dones del nostre entorn, que admirem i recordem, que també han estat oblidades”.
Aquest és un llibre de poemes divulgatiu, que apropa aquestes dones a la gent. Cada poema sintetitza la seva vida i obra i ens mostra allò que era la passió d’aquestes dones, la passió de la seva vida. És un llibre que es llegeix fàcilment i no es pot deixar. Molts cops t’emociona.
La dificultat que han tingut totes aquestes dones per dur a terme la seva feina… la seva passió per saber. Ho han fet contra tothom… contra la manca de reconeixement, contra la mofa dels seus col.legues homes, contra, fins i tot, l’apropiació dels seus descobriments.
Fins al 1930 troben moltes dificultats: han d’amagar-se, disfressar-se d’home… Després del 1940, no és fàcil tampoc moure’s en aquest àmbit, però comença a haver-hi un cert reconeixement i algunes facilitats més per estudiar i treballar en el món de la ciència.
El llibre està prologat per la Dra. Maria Antonia Díez Balda, Professora Titular de l’Àrea de Geodinámica Interna de la Univesidad de Salamanca, que parla com l’obra mostra “les vides, dificultats i reptes assolits per (aquestes) 41 científiques excepcionals, la majoria desconegudes pel gran públic i poc o gens recordades pels docents universitaris”. Ara, aquests docents, i també els de primària i secundària disposaran d’un text, d’una eina de suport per visibilitzar les dones científiques.
Resseguint el poemari trobem tretze dones Premis Nobel,als quals hem de sumar els dos aconseguits per Marie Curie. Com també va dir la Marina Subirats “Cal que les dones continuïn mantenint aquesta facilitat per accedir als estudis i la investigació. La situació actual s’ha de mantenir i millorar, perquè si tornéssim enrere seria una pèrdua per a la humanitat. Segur que si les dones hi haguessin tingut més accés, ara, hi haurien més avenços”.
I, com diu la Dra. Díez “Espero que per al final del s. XXI i, amb l’ajut d’aquest llibre, s’hagi corregit aquesta tendència de la història, que oblida la meitat de la ciència i la meitat del gènere humà. Sense el punt de vista de les dones, la mateixa ciència és qüestionable, per androcèntrica, i per tant té menys valor. Sense l’aportació de les dones, sense la seva mirada i la seva experiència i sense el treball impagat de milions d’hores dedicades a la cura i manteniment de la salut i el benestar de nens, adults i gent gran, la vida en aquest món seria encara més infeliç i injusta del que ja és en aquests dies; la crisi del capitalisme mundial seria explosiva i el futur del planeta estaria encara més amenaçat”.
Des del principi les dones es van sentir atretes per la medicina i l’astronomia. Penso que la medicina és una cosa propera, lligada a estimar les persones que t’envolten i al fet de tenir-ne cura d’elles, cosa molt lligada a les dones de totes les èpoques. I l’Astronomia, potser podia ser una fugida d’aquest món tan violent i masclista, vers un espai lliure, bell i brillant.
Com diu l’Assumpció en el seu poema dedicat a la Williamina Paton Stevens Fleming:
“Tal vez, las cincuenta y nueve nebulosas
que descubriste te recordaban tu tarea
de empleada del hogar cuando al quitar el polvo
veías el brillo de las cosas”
Aquestes dones, a més, estimen la Humanitat, volen millorar la qualitat de vida de les persones, i són conscients de la seva responsabilitat vers la seva espècie. La Lise Meitner, descobridora de l’isòtop radioactiu, no va voler participar en el projecte de fabricació de la bomba atòmica. La Irene Joliot-Curie (filla de Marie) no va voler publicar els seus descobriments pel fet de l’avenç, en aquells moments, del nazisme.
També estimen la terra, la mare terra, de la qual també hem de tenir cura, i a la qual està lligada la supervivència de totes i tots. En aquest sentit trobem la Rachel Carson, que investigà i va descobrir l’efecte nociu del DDT i alertà sobre pesticides i plaguicides.
M’encanta la Rita Levi-Montacini que va dir “Quan em preguntaven ¿quina és la teva religió?, contestava: Jo, lliurepensadora”.
Hi ha quelcom que les diferencia dels seus col.legues masculins. Ells parteixen d’un esquema que és el del conflicte i elles ho fan des del de la cooperació. Cerquen la cooperació entre espècies, gens, diferents nivells de la biologia. La cooperació… així s’expandeix la vida. Un exemple claríssim de treball en aquesta línia és el de la Lynn Margulis amb el seu descobriment de la Simbiogènesi. Cal desterrar la violència darwinista per aquest camí més positiu i pacífic. Diu el poema que li ha dedicat l’Assumpció Forcada a la Lynn Margulis:
“En la simbiogénesis, individuos diferentes
se reunen para crear
entidades más complejas
….
Si las bacterias nos dan esa lección
de supervivència, de ayuda mutua, de futuro,
de consorcio, de nueva visión de la evolución
restando importància a las mutaciones
a la lucha por la supervivència
¿podremos algun día unir las capacidades humanas,
hacer simbiosis con ellas,
dejar los intereses estériles
y abrir un camino dónde la evolución de las personas
sea realmente cada vez más humana?
