Conxa Garcia. A Ones de Dones, de Ràdio Gràcia, vam poder entrevistar la Roser Ros Riu, que ha prologat el llibre titulat “Deconstruyendo la dependència. Propuestas para una vida independiente”.
Un llibre que demostra com totes les persones, en molts moments de la nostra vida, som dependents i com diu la Roser Ros “és un llibre provocador, que trenca motllos, és sorprenent. Agafa els discursos des de l’experiència de persones no estàndards i ha formulat una teoria, no són només vivències, sinó que té un discurs darrera. Ofereix un saber viu que genera teoria. De fet les experiències personals no s’expliquen en el llibre. Els/les participants fan una tasca de reflexió, com la que faria un filòsof”.
En principi aquest treball, coordinat per la professora Asun Pié Balaguer, era per elaborar el contingut d’una assignatura. Es va recollir el saber de totes les persones participants: Javier Romañach Cabrero, Francisco Guzmán Castillo, Cerme Riu Pascual, Antonio Centeno Ortiz, Núria Gómez Jiménez i Soledad Arnau Ripollés. “Als Educadors Socials se’ls ensenya com tractar les persones d’una manera més aviat clínica. I el llibre proposa trencar aquesta relació educador/metge, amb el pacient”.
Per tant es tracta “d’un material únic a nivell acadèmic. Aquests professionals intenten fer veure que totes i tots hem necessitat que un altre en tingués cura. La universalització d’aquest concepte és important per trencar les pors que tenim vers la dependència, que totes les persones veuen negativament. En la línia de l’Associació de Dones no Estàndards: si som diferents no ens importa. Elles ho capgiren i estan orgulloses de ser persones no estàndards”.
Com diu la Roser Ros Riu “cal que ens mirem al mirall i perdem la por a les diferències”. Aquest llibre, que recomanem, proposa un exercici als lectors i lectores, un exercici de canvi de xip, “perquè es transformin en agents de canvi social”.
Unes dades interessants
La Carme Riu, presidenta de Dones no Estàndards, amb seu a Gràcia, va ser present durant l’entrevista i ens aportà algunes dades interessants. Per exemple, que una persona amb una discapacitat del 75%, s’ha calculat que necessita 47.000 euros l’any per cobrir les seves necessitats; i 52.000 euros, si és dona. Per descomptat, cap d’aquestes persones disposa d’aquesta quantitat.
Quant a l’anomenada Llei de la Dependència, no s’ha pogut ni assaborir. A més no tothom hi ha entrat. Només es va desplegar a nivell del primer grau; i del segon, a mitges. No és universal, no tothom hi té dret. El seu finançament es dividia en tres parts, una que pagava l’estat (33%)i que ha deixat de pagar; una que pagava la Comunitat Autònoma (33%) i, de la qual s’ha retallat un 15% aquí a Catalunya; i la resta el pagava la persona afectada. Ja podeu pensar com és la situació d’aquestes persones.
Tenim sort que Barcelona, actualment, és una de les ciutats més accessibles del món a nivell de transport públic. El metro encara no ho és del tot, ho és el 85%. A Gràcia no és accessible la parada de Vallcarca.
Ara bé des de l’Associació de Dones no Estàndards demanen una Arquitectura Universal, on tothom hi tingués accés
