Temps d’innocència

Sara Reñé Encara no tenia vint anys quan vaig llegir per primera vegada, Te deix amor la mar com a penyora, de Carme Riera.. El relat em va impactar i seduir de seguida, per la  llengua, tan rica i  precisa i suggerent (va ser en aquell moment quan vaig saber que els núvols també podien ser níguls i que les nenes també eren nines..) pel to, romàntic i poètic, pel punt de vista i l’ús de la primera persona, per la forma epistolar, per la tria del tema: l’amor prohibit i lèsbic, per la presència gairebé màgica de la mar, pels noms de les protagonistes, Maria i Marina. I, pel desenllaç, tan inesperat..

Per això, després vaig continuar, sempre encisada, llegint els següents llibres de Carme Riera: Jo pos per testimoni les gavines, Una primavera per a Domenico Guarini, Epitelis tendríssims.. Ara, més de trenta anys després, en llegir Temps d’innocència, on Riera retrata la Mallorca desapareguda de la seva infantesa,  m’he tornat a deixar seduïr per la llengua i les paraules del seu relat, pel to poètic i intimista, pel punt de vista, per la mirada i pels secrets de la nena-protagonista.. Per la capacitat de record i d’evocació  de l’autora, de recreació d’un temps i d’un país. Per les olors i els colors, les imatges i personatges que deambulen per les pàgines del llibre.

La lectura m’ha transportat al món de la infantesa de Riera però,  alhora, ha suscitat també el meu record d’infantesa, tan diferent i alhora tan semblant: el pare i la mare, les àvies, les joguines, l’escola, les mestres i els quaderns, les amigues, l’estiueig, les bicicletes, les lectures i les pors,  el mar i el Montseny…   I ara, jo que, ja fa dies que començo a tenir cabells blancs i que com Clementina Arderiu de “tanta cosa torno”, també he anat pensant, com Carme Riera, que potser, és un bon moment per recordar la intensitat de la infantesa, per mirar cap enfora i cap endins i per anar trenant records…