Conxa Garcia. Actualment s’estan fent obres de remodelació al Centre Cívic La Sedeta, fet que vull aprofitar per fer una proposta, senzilla, de reconeixement a una dona que en fou treballadora, la Isabel Vicente García.
En el llistat que ja fa uns anys es facilità a la Comissió del Nomenclàtor, per part del Consell de Dones de Gràcia, hi havia el nom de la Isabel Vicente. Realment, veig difícil que en aquella banda del nostre Districte s’obri un carrer nou i, tot aprofitant l’avinentesa, se la podria honorar tot posant el seu nom a un espai de la fàbrica, al voltant de la qual girà la seva vida de dona obrera.
La Isabel ens va deixar el 21 de març del 2000, tenia 83 anys. Personalment, sempre recordaré quan la vaig entrevistar per a la revista Carrer Gran: una dona senzilla, amable i amb fermes conviccions, que va lluitar sempre per defensar les seves idees.
Us apropo una mica de biografia, la majoria forma part de l’article que li dedicà la Teresa Pàmies, amiga seva, a l’Avui, l’abril del 2000, amb el títol Isabel Vicente: una obrera. Ens recordava que ja sortia citada i entrevistada en el llibre de la Mary Nash Rojas: las mujeres republicanes en la guerra civil i en el llibre de la Tomasa Cuevas Cárcel de Mujeres.
Com diu Pàmies, la Isabel va escriure de pròpia mà “Vaig néixer a Almansa, Albacete. Tenia tres anys quan la família es traslladà a Barcelona. Sóc la gran de quatre germans. Als catorze anys vaig entrar a treballar a la fàbrica de Salvador Casacuberta, que era una de les principals al barri de Gràcia, o sigui La Sedeta”.
“Hi seguí treballant durant la guerra, tot militant a la JSUC, on la vaig conèixer. El 1938 es casà amb l’obrer sindicalista Jaume Carbonell, que l’acompanyà a les verdes i les madures, fins al final del trajecte”.
“Isabel Vicente fou una de les barcelonines que el 26 de gener del 1939 alçaren una barricada a la Plaça de la Bonanova per impedir que les tropes de Franco entressin a la ciutat. Era el començament de l’ensulsiada. Isabel estava embarsssada però no se li notava. Amb les seves companyes emprengué el camí de l’èxode fins al camp de concentració francès per a dones i infants de la diàspora republicana”.
“Allí va parir la seva filla Nuri. No disposà de metge ni de llevadora, sinó d’una gallega que, al seu poble, ajudava a parir les vaques i les cabres… També fou una sort comptar amb les seves companyes de les JSUC, que es mantingueren unides, animoses, solidàries i combatives. Amb enganys i coaccions de tota mena foren retornades a Espanya, on els espetraven calamitats i perills que posaren a prova el seu tremp i la solidesa de les seves conviccions”.
“Al cap d’uns mesos del retorn forçat, Isabel demanà feina a la fàbrica on treballà des dels catorze anys. No l’acceptaren. Es dedicà a la confecció de pantalons i connectà amb militants clandestins per ajudar els presos. Fou detinguda amb 50 més. Dotze dies a la Prefectura, on la sotmeteren a interrogatoris brutals absns de pasar al tribunal creat pels vencedors de la Guerra Civil per anihilar els que no es donaven per vençuts. Comdemnada a dotze anys, fou tancada a la presó de Les Corts. On va romandre set anys”.
“El 1947 sortí en llibertat vigilada i l’enxamparen quan ja l’havien readmesa a La Sedeta: L’any 1951 l’atraparen preparant la vaga general del 12-134 de març. Sis mesos més tancada a la Model. En sortir no va ser readmesa a la fàbrica. Calgué recórrer a la confecció per ajudar la família, afrontant la vida amb el seu esperit d’obrera rebel, també en democràcia, perquè ‘la lluita per la justícia no s’acaba mai’. Era el seu lema”.
Quan ens va deixar, feia pocs mesos que havia entat a formar part de l’associació “Les Dones del 36”.
