Núria Novell. Diumenge a 2/4 de 9 del matí, miro pel balcó i veig a gent que camina cap a una adreça concreta, parelles i grups, parlant entre ells , sel’s veu contents. Penso que he d’ anar de pressa i sortir aviat però em vull arreglar bé, pintar-me els ulls i posar-me la millor roba que tinc, fa una mica de fred i em posaré una xaqueta gruixuda.
Surto al carrer amb un paper a la mà que m’indica una adreça, és aprop de casa. Arribo i veig molta gent fent cua, tanta que dóna la volta al carrer, pregunto si és allà on he d’ anar i els que tinc davant em diuen que no, que no és allà i rient s’adonen que són ells els que s’han equivocat i ens diem adéu i somriem. La senyora que tinc davant meu em pregunta si li puc fer una fotografia per ensenyar-li a la seva filla i es posa bé i riu, la foto surt perfecta i allà mateix li envia pel mòbil.Darrera tinc una noia jove, francesa, amb un nen i una nena molt petita al coll, la nena està mig adormida i no diu res però el nen és un “belluguet” i riu molt, la gent li parla com si el conegués de sempre i juguen amb ell i riem tots plegats.
Quan van obrir les portes tots vam aplaudir molt contents i mentre esperàvem que ens toqués entrar, la gent que sortia rient, ens deia “Ja està, ja hem votat” i els brillaven els ulls i reien i ens saludaven, encara que no els coneixia de res.Ràpidament la cua comença a caminar i amb cinc minuts em va tocar entrar, a partir de la porta vaig estar acompanyada per unes persones alegres que,amb un somriure a la cara, m’indicaven per on havia d’ anar. I amb el sobre a la mà em vaig posar devant de dos senyores que, somrients,es van apuntar les meves dades, just abans de posar la papereta dins de l’urna vaig pensar amb tu, avi Josep Fernàndez que vas morir al camp de concentració d’Argelés i amb tu, avi, Josep Novell que vas tenir que fugir a França per les muntanyes i que et vas perdre i les dones i fills que es van quedar aquí patint tota la misèria.
pensar amb l’home desconegut que va ser assassinat al c/ Jaume I, quan jo tenia 6 o 7 anys i que el seu últim alé de vida va cridar “PER CATALUNYA” i seguidament, es van sentir els trets.
No sé qui, a la cua,va dir que no era pluja el que plovia sinó les llàgrimes dels que es van quedar en el camí, encara que era trist vaig somriure per ells, vaig pensar en el Païs Valencià, Les Illes, la Franja de Ponent, la Catalunya Nord i també Euskalerria i casi sense adonar-me vaig riure i, en sortir, vaig saltar per las escales i pensava en el futur de tots, en la llibertat, estava emocionada i feliç i reia amb els que estaven esperant. Encara no havia acabat, vaig fer cua per signar per denunciar el Govern espanyol, vaig riure molt, amb els de la taula, perquè tots els boligrafs estaven ocupats i al que em va tocar a mi ja no li quedava tinta, al final vaig poder signar.En acabat, ens vam acomiadar rient i el sonriure em va durar tot el dia. També ara em sento feliç recordant aquest diumenge i em surt un gran somriure.
