Conxa Garcia. Cada dimecres baixo del Coll al carrer Sant Lluís a gaudir d’unes tècniques que afavoreixen la flexibilitat de la meva musculatura que ha anat acumulant anys i atròfies vàries. Quan en surto pujo caminant lentament i passo pel carrer de sobre, Encarnació, i em dóna serenor mirar unes cases precioses que hi ha a la banda de muntanya. Cases precioses, no pas uns casalots, amb trets de principis de segle, jo diria modernistes.
Dóna gust poder deixar anar la vista pels seus detalls florals gravats a la pedra, la vitrina pintada de verd i la satisfacció que cases com aquestes es conservessin a Gràcia. Més d’un cop hauré sorprès algú en veure’m parada a la voravia del davant tot deixant anar la vista per emplenar-me d’aquesta satisfacció estètica i la pau que dóna la bellesa conservada de la nostra història com a barri.
I ara m’assabento que les tiren a terra a elles i els seus jardins i arbres. Volen canviar el nostre paisatge i deixar en l’oblit la nostra història. Els descendents de les persones que les van fer edificar no tenen consciència de la pèrdua, només dels diners que en faran i tenen els permisos legals. El veïnat vol salvar-les i ha fet concentracions i actes. L’Ajuntament sembla voler aturar-ho, però la maquinària d’aquest ens és lenta. Em sento impotent i trista.
