Conxa García.
Els carrers que baixàvem i pujàvem alegrement fa uns anys, ara s’han tornat més feixucs de transitar.. Ens descobrim mirant-los amb una mica de desconfiança, fins i tot d’una mena d’enuig, com si, d’amagat nostre, haguessin intensificat la seva elevació. Tot el veïnat de certa edat ho anem descobrint tan lentament com anem pujant aquests carrers costeruts dels barris de muntanya del nord de Gràcia.
Viure en un barri de muntanya ens permet gaudir d’estar envoltats de verd, gaudir d’un parell de graus menys a l’estiu, de menys soroll i tranquil.litat, però això té un peatge, que pagues quan ets gran. Els avantatges són els mateixos, però els carrers es tornen difícils quan has perdut força. En alguns d‘ells s’hi ha posat escales mecàniques, però no es pot fer a tot arreu. Si vius a la muntanya, vius a la muntanya i prou.
Abans, l’arbrat que senyorejava les voreres del meu carrer eren les acàcies, antigues, altes, amb un ramatge guarnit de fulles a l’estiu, quan atenuaven els rajos solars i un brancall pelat a l’hivern perquè, aquests mateixos rajos escalfessin els vianants. A la primavera, esclataven de flors blanques, que s’arraulien en gotims olorosos. La seva flaire ho envaïa tot, s’escolava per terrasses i finestres, tot coincidint amb l’arribada del bon temps. A la tardor, quan els queien les fulles, s’havia d’escombrar carrers i terrasses, que no deixa de ser una feina agradable, molt millor que planxar, per exemple.
Com deia, eren velles les acàcies, i van agafar una malura, una mena de pugó que s’atrinxerava dins dels seus fruits: una mena de mongetes. Els bitxets feien groguejar, abans d’hora, per després caure al terra. A més, d’emplenar-ho tot d’un suc enganxifós. Durant uns anys, passaven a fumigar. Ens avisaven i havíem de tancar-nos a casa, amb les finestres ben ajustades mentre ho feien, perquè el líquid amb que ruixaven les acàcies era dolent per a les persones.
Finalment van arrencar les acàcies que van assecar-se i deixaren aquelles que sobrevisqueren. Es van anar emplenant els escocells buits amb un arbrat conformat per espècies diverses.
En la remodelació del tram baix del carrer, les substituïren per uns bonics tarongers. A mi m’agraden els tarongers, em recorden Atenes i el pati del meu col.legi. La seva fulla, tot l’any verda i brillant… i, com les acàcies, floreixen a la primavera i el perfum de les seves flors s’escampa pel carrer i ens defensa d’altres olors, no tan agradables, de la ciutat. Quan a la tardor apareixen les taronges, amb el seu color tan vistós, és una petita meravella. És clar, que hi ha qui diu que no fan prou ombra i que les taronges, en caure, ón un perill públic. Ja sabeu, hi ha gent per a tot.
Després d’algunes queixes, quam han replantat carrer amunt, han anat alternant espècies diferents, que sembla faran més ombra. No hi tinc res en contra dels roures ni d’altres classes d’arbre que no conec, però no fan flor ni perfumen l’ambient.
Mai plou a gust de tots!
