Núria Novell. Diumenge a 2/4 de 9 del matí, miro pel balcó i veig a gent que camina cap a una adreça concreta, parelles i grups, parlant entre ells , sel’s veu contents. Penso que he d’ anar de pressa i sortir aviat però em vull arreglar bé, pintar-me els ulls i posar-me la millor roba que tinc, fa una mica de fred i em posaré una xaqueta gruixuda.
Surto al carrer amb un paper a la mà que m’indica una adreça, és aprop de casa. Arribo i veig molta gent fent cua, tanta que dóna la volta al carrer, pregunto si és allà on he d’ anar i els que tinc davant em diuen que no, que no és allà i rient s’adonen que són ells els que s’han equivocat i ens diem adéu i somriem. La senyora que tinc davant meu em pregunta si li puc fer una fotografia per ensenyar-li a la seva filla i es posa bé i riu, la foto surt perfecta i allà mateix li envia pel mòbil.Darrera tinc una noia jove, francesa, amb un nen i una nena molt petita al coll, la nena està mig adormida i no diu res però el nen és un “belluguet” i riu molt, la gent li parla com si el conegués de sempre i juguen amb ell i riem tots plegats.
Quan van obrir les portes tots vam aplaudir molt contents i mentre esperàvem que ens toqués entrar, la gent que sortia rient, ens deia “Ja està, ja hem votat” i els brillaven els ulls i reien i ens saludaven, encara que no els coneixia de res. Segueix llegint »