Blog Archives

Puri Pérez. Cada 25 de Noviembre. Naciones Unidas nos recuerda la necesidad de poner fin a uno de los mayores problemas de nuestra sociedad. “el machismo” y “la violencia de género”Todos sabemos en qué consiste, hay cuatro formas de interpretar la violencia, puede ser: violencia física,violencia psicológica,violencia económica, violencia sexual y abusos sexuales. A pesar de las campañas y de los muchos esfuerzos  por radicarla, la violencia de género aumenta cada día.

Es un tema  muy delicado se podían escribir páginas y páginas y profundizar reflexionar que algo no estamos haciendo bien. Sientes rabia, indignación  y nos bulle la sangre cuando lees o escuchas  noticias como estas. Un  alto cargo del PP llamado José Manuel Castelao Bragaña  dijo; que “Las leyes son como las mujeres, están para violarlas”; este personaje  ya dimitió ¡no es para menos!! .Otro portavoz del PP, qué casualidad, José Ramón Navarro en un pleno del ayuntamiento insultó y se comportó de manera sexista y violenta, llamando inútil  a su alcaldesa  Me pregunto  si está casado, le llamara inútil a su mujer?  Ysi tiene algún hijo también le llamara inútil?. Ningún personaje de esta calaña puede estar en la vida pública.

Me gustaría ser más positiva, pero creo que la violencia  de género seguirá su tendencia ascendente debido a la falta de moral, ética cívica, económica política, empresarial bancaria y social (todo va unido) y siempre las más perjudicada son las mujeres.

Todos tenemos que poner nuestro grano  de arena, nos queda mucho por hacer, desde casa, desde  los colegios, desde los medios de comunicación… También nuestros pésimos representantes políticos.

Todos tenemos que hacer examen de conciencia y luchar por una sociedad mejor, donde exista sobre todo el respeto y la igualdad. “Machismo, no gracias “ machismo  mataaaaa!!

Puri Pérez. Una mañana de otoño plomiza con lluvia, mientras desayuno escucho la radio. Gracias a la radio,  disculpen mi ignorancia, he descubierto un gran poeta una gran persona, su nombre Marcos Ana.

Se define como  “ateo a Dios gracias”  A sus 93 años,  tiene una mente lúcida, es un hombre positivo y una voluntad inmensa de vivir, oírle es un placer, es de estas personas  que te gustaría pasar  las horas  escuchándolo.Es un narrador espléndido, cómo cuenta historias de vidas que basculan entre el drama, la poesía y el melodrama. Ha sido el preso político que más tiempo pasó  en las cárceles  franquistas, 23 años.Fue liberado en 1961 por Amnistía Internacional. Así  que nació de nuevo a los 41 años.  A esa edad tuvo que descubrir la trama excitante de la vida como un niño.

Entre condena y condena a muerte, comenzó  a escribir poesía, se convirtió en un icono de la resistencia.  Desde aquí, mis respetos mi gratitud a todos los grandes poetas  que como Marcos Ana ,  Miguel Hernández, Federico García Lorca, Buero Vallejo, entre otros muchos  que alzaron sus voces  gritando libertad.

Aquí  os dejo un poema de Marcos Ana.

 Mi pecado es terrible;

quise llenar de estrellas

el corazón del hombre.

Por eso aquí entre rejas,  en diecinueve inviernos

perdí mis primaveras.

Preso desde mi infancia

y a muerte mi condena ,

mis ojos van secando

su luz contra las piedras.

Más no hay sombra de arcángel

vengados en mis venas.

España es solo el grito

de mi dolor que sueña.

Sara Reñé. Han tancat la Llibreria Roquer Jardinets. La Roquer, no, no pot ser, vaig pensar quan vaig llegir la notícia, però sí. La Dolors m’ho va confirmar. No hi havia més remei que plegar. Qüestions de contracte d’arrendament, com sempre. Vaig sortir entristida i apesarada.  Una altra llibreria històrica que tanca. Aquesta vegada, la meva, la nostra. La del costat de casa, aquella on anem a comprar des de fa molts anys, a comprar llibres, i també  objectes de papereria. Serà un altre forat, un altre buit al barri. I un altre forat en la meva geografia personal. Em pregunto què hi posaran al seu lloc.

Ja sabem que el degoteig constant de tancaments de  llibreries i altres establiments històrics de la ciutat no és casual sinó la  la metàfora d’una crisi, d’um moment i d’un context. Una vegada i una altra l’Administració cedeix a la pressió immobiliària,  urbanística i turística, i deixa que la ciutat es vagi desfent i desfilant. Que desapareguin els petits oasis culturals, els racons de trobada, els establiments més entranyables i acollidors. Els comerços amb més història. Sense dubte, el Pla per a la protecció dels comerços Segueix llegint »

Carmen Domínguez. Bond, My name is James Bond ! Así empezaban todas las películas del 007 durante la segunda mitad del siglo XX.

– Jefe, El Super nos está llamando por el zapatofone, para que en segundos nos presentemos en las oficinas de la T.I.A.! Así comienzan las historietas de Mortadelo y Filemón. ¿Y como empiezan las andanadas de los Agentes Secretos, en  la realidad, de este mundo nuestro, de hoy en dia? Para decir la verdad mucho más chapuceramente que nuestros agentes de novela.

En primer lugar: de secreto nada, ya que en cuestión de minutos, el mundo entero se  entera de sus pesquisas, supuestamente ultra escondidas. En segundo lugar: estos oficiales no tienen ni de lejos, el glamour de los de ficción. Son anónimos y enchusfistas funcionarios además de conspiradores ineficaces. En tercer lugar: no husmean las idas y venidas de abominables y execrables delincuentes, la mayoría de ellos de guante blanco (como sabemos todos), sino que se ensañan urbi e orbe con los más desvalidos.En cuarto lugar: sus intrigas en vez de salvar a la humanidad, la abogan   a la más alevosa de las injusticias. En quinto lugar: los desconocidos empleados que están detrás del teclado de un super ordenador, en realidad, no son culpables de las acciones que cometen, sino simples peones de rufianes ávidos de poder y fortuna, a costa del común de los mortales que trabajan y crean riqueza,  para que estos truhanes se apoderen de ella.

Y en sexto y último lugar:¿ no os parece que  James Bond y Mortadelo y Filemón son muchos más eficaces y útiles que todos estos desalmados y corruptos que nos esquilman? Ya que nuestros ficticios espías, por lo menos, siempre vencían a los malos, nos hacían soñar y reir, mientras que estos “reales” nos hacen llorar y sufrir.

Sara Reñé. Gloria, la pelicul·la del director xilè  Sebastià Lelio, interpretada  magnificament per Paulina García,  és el retrat d’una dona de 58 anys, que, com moltes altres ja té els fills grans, està separada i té una feina rutinària.  Glòria, doncs, és l’exponent d’una determinada generació, que, en un moment determinat  del cicle vital, sense models i pautes, ha d’inventar la vida que li queda per viure.

La pel·lícula retrata minuciosament els costums i els detalls de la vida quotidiana de la protagonista: anar a ballar, fumar un cigarret, prendre una copa, cantar conduïnt, fer petites compres,…  i transmet clarament la soledat i la buidor que l’envolten i, alhora, la seva decisió de lluitar per trobar una manera de seguir vivint i passar-s’ho el millor possible. Quan inicia la relació amb Rodolfo, un home gran i separat, sembla que les coses canviaran però, finalment, tot seguirà igual. Glòria,  després del desengany, continuarà defensant el seu dret a viure la pròpia vida.

El film, méss enllà de la història de Glòria,  reflecteix i reflexiona sobre l’individualisme cada vegada més salvatge que s’ha instal·lat en les grans ciutat, la dificultat per relacionar-se amb els altres, la hipocresia de les relacions familiars, la manca de consciència col.lectiva i l’aïllament sentimental que poden arribar a patir els homes i dones de les grans urbs d’Europa i Amèrica, dins d’aquest amenaçador  món global. El ball i la música com metàforesde tot plegat.

Consol Lacida. Ahir va ser un dia especial per a mi, al matí vaig sortir a passejar  com cada dia les dues hores, però els meus passos em van portar al cementiri de les Corts, doncs fa tres anys que el meu Salvador em va deixar sola. Quin matí més maco amb un cel blau i net amb un sol il·luminador, al arribar vaig comprar un gladiol blanc i vaig anar a seure davant del panteó. En recolliment vaig parlar-li de com estava sense ell i de com el trobava a faltar, així com de la meva felicitat  durant els 57 anys que vam estar junts i vam formar una família, que també el troba a faltar molt. Vaig tornar a casa amb l’esperit alegre perquè sé que ell em va escoltar i em va acaronar amb la seva presència tan volguda, i que la vaig sentir des de dins del meu cor.

¡Oh! Causalitats de la vida, per la tarda passaven per televisió la pel·lícula del “Diari de Noah”, per a mi una de les millors pel·lícules que he vist, d’aquelles que transmeten uns sentiments que sembla que estiguis dins del guió.

Mai saps quan i com rebre o escoltar un consell que pot fer-te canviar la teva forma de pensament. La mirada cap a la vida es transforma i tot sembla diferent. Les dues hores que va durar la pel·lícula han sigut indescriptibles perquè el missatge del director i la interpretació dels actors m’ha calat fins el més profund de la consciència doncs t’ensenya a aprofitar cada segon de la vida perquè el visquis amb intensitat, fent allò que penses, sense deixar cap segon del teu temps ni res per fer, només es tracta de fer-ho,  fes-ho.

“El diari de Noah” quina història d’amor! Per a mi, ha sigut especial perquè he viscut uns instants de felicitat que em recordaven la meva vida. Aprofitem cada instant de la vida , perquè ja arribarà el dia que el son serà inevitable.

¡I tan que ha sigut un dia especial per mi!

Consol Lacida. Parlar d’una generació de dones fortes es pot concebre com un “piropo”o bé reflexionar sobre el terme i arribar a concebre’l  com una cadena de força i valentia, formada per totes elles. Quan parlo de dones fortes em refereixo a aquella dona que treballa, alhora educa bé els fills,  cuida als seus “Grans” de la família, està sempre estupendissíma “de la muerte” i sempre disposada als plans dels altres; mai fa sentir inferior a la seva parella i gairebé mai es queixa i a més a més,  té sempre un somriure agradable per tots els que l’envolten!  I…quina sort oi? Tothom la gaudeix i tothom acudeix a ella, fills, marit, nebots, perquè saben que ella mai baixa del guàrdia i tots esperen que resolgui de la millor manera, cada una de les situacions.

En altres paraules, creuen que és una maga que es treu el barret i té les respostes de tot!  Tampoc pot mai deprimir-se ni posar-se malalta i menys rondinar perquè simplement té el rol que li ha tocat a la vida: ser una dona forta, com si això fos el més normal del món!

Amb aquests temps difícils vull dedicar un homenatge a totes aquestes dones que se sentin identificades amb el meu text, és a dir, dones que en les seves espatlles tenen la felicitat i el destí de tots els seus estimats.  Què seria de totes elles, si un matí es rendíssin i desapareguéssin?

I deixo en l’aire la següent pregunta:sense elles seria possible tirar endavant les famílies? Ja, ja ja ric amb ganes, quina gosadia! Jo dic, que cadascú tiri del seu propi  carro que al final és la vida de cadascun!