Blog Archives

Puri Pérez. Un año más estoy acudiendo al club de lectura que hacen en la biblioteca de mi barrio.Durante dos años hemos leído Literatura Latinoamericana. Grandes  escritores de todos conocidos, premios Nobel y grandes poetas como Benedetti, Sor Juana Inés de la Cruz, Clarice Lispector y muchos más, grandes eruditos de las letras y cuentos. Pero también he descubierto autores para mí nuevos o no tan comerciales, como Tomás Eloy Martínez, Antonio di Benedetto o Santiago Roncagliolo

Ahora  estamos con los clásicos, el primero ha sido Madame Bobary. Gustavo Flaubter escribió una novela extraordinaria una narrativa profunda,  recreando con exactitud los ambientes, costumbres y sentimientos humanos.El autor nos presenta a Emma  principal personaje,una mujer ilusa, soñadora, egoísta, que insatisfecha con su vida de casada  se convierte una y otra vez en adúltera, pero no cuento nada más por si alguien aún no la ha leído. Flaubert en esta obra rompe con todas las convenciones morales y literarias de la burguesía del siglo XIX.

Personalmente,  ha sido un gustazo.

TALLER GRATUÏT- PLACES LIMITADES

 Vols narrar les teves experiències i vivències al llarg de la vida? Escriure els teus records? Compartir les teves reflexions? Vols redescobrir-te a tu mateixa explicant i escrivint la teva història? En aquest taller, volem recuperar i reconstruir les trajectòries vitals de les persones que hi participin tot elaborant els seus relats de vida. Al mateix temps, investigarem les formes de vida quotidiana i l’evolució històrica del barri i la ciutat.

Del 14 d’octubre al 16 de decembre

Tots els dilluns de17 a19h a la Biblioteca Jaume Fuster

 PER A MÉS INFORMACIÓ I INSCRIPCIONS: Punt d’Informació i Atenció a les Dones (PIAD) de Gràcia Plaça de la Vila de Gràcia, 2. Tel. 93 291 43 30. Correu electronic: piad_gracia@bcn.cat Horari: dilluns, dimecres i divendres de9 a 12 h, i dimarts i dijous de16 a 19 h

Consol Lacida. Comencem un nou curs esperançats, com sempre que alguna cosa comença. Amb il·lusió  que sigui de veritat l’últim any de l’absurda crisi que tant de dolor està provocant. Quan passi no podem oblidar el que ens ha portat aquesta situació. Podem reflexionar sobre l’orígen i les conseqüències en el nostre àmbit personal…

Com totes les crisis ens deixarà cicatrius però també lliçons que convindrà no oblidar mai més. Hi ha gent que no hi aprendrà res d’aquesta crisi i continuarà cometent els mateixos errors, erre que erre, sense reconèixer en què hem fallat, una cosa tan fàcil com saber amb què ens hem equivocat i canviar les actituds que ens han portat aquest fracàs. Hi ha gent que arriba a vell i no s’assabenta de res. Per això, no estic d’acord  que l’experiència és un grau o que tota la gent gran és sàvia.

El temps que corre cada dia, ens deixa missatges que podem entendre o no, tot depen de nosaltres. Convé no oblidar els moments feliços i bones estones que hem passat i fer per als altres  el mateix que ens agradaria que fessin per nosaltres i els nostres fills, néts etc… Dels mals moments podem treure sempre coses noves i enriquidores. Hem de prendre nota i no oblidar que el present és alguna cosa nova i meravellosa.

Feliç mes d’Octubre a tots i totes! Això espero.

Raquel Beneito. O l’equivalent en espanyol: La delicadesa. Ara farà aproximadament un any d’aquesta pel·lícula que va ser estrenada l’any 2011.

La delicadesa és un d’aquells films que t’omplen d’emocions i alhora et fan tocar de peus a terra. Podria esmentar que acull el gènere dramàtic però l’hauria de compaginar amb un gènere que m’acabo d’inventar i el situaré com a: gènere esperançador. A continuació us explico el perquè d’aquesta situació: la delicadesa tracta d’una noia que perd el seu marit, una persona molt especial per a ella amb la qual va tenir una vida plena i estable al seu costat. Quan ell mort, la vida de la protagonista, una dona valenta i carismàtica, dona un gir de 160º. No suporta la seva pèrdua i es fixa en la seva única motivació: el món laboral. Serà allà quan després d’un temps abocada exclusivament en el seu treball i tancada davant la vida amorosa i personal, coneix a en Marcus, un treballador tímid i educat del seu equip que aconsegueix captivar-la amb paciència i delicadesa. Ell té un missatge clar, vol que se n’ adoni  que l’amor es pot presentar a qualsevol hora i qualsevol moment i et pot omplir i donar forces en el moment més tràgic.

A més a més, sumem-li al film el magnífic escenari d’un ambient romàntic i encantador d’una ciutat exclusiva i amb classe com és París. Recomano al cent per cent aquesta pel·lícula de director també francès i amb la mateixa protagonista de la també fantàstica pel·lícula francesa, Amelie.

Finalment i per acabar, vull posar èmfasi a la meva opinió personal. Es per això que vull compartir alguna cosa que crec que és curiós i alhora fascinant. Segueix llegint »

Consol Lacida. Trobar l’alegria pot convertir-se en un procés d’aprenentatge. Podríem dir que gairebé l’he trobada, lluitant contra molts obstacles. No obstant, aquesta té molts elements actius i no em refereixo a les coses positives.

L’alegria suposa la capacitat de ballar amb el sofriment i amb els aspectes difícils de la vida. On sorgeixen les relacions humanes, sempre hi haurà  friccions, conflictes, problemes…etc. Som humans i sovint ens trobarem amb grans adversitats. Per exemple, una díficil adversitat és quan ens trobem amb l’arribada de la mort i ens hem de dir l’últim adeú.

Hem de ser concients però  que això també forma part d’una etapa de la vida, però el gran art és saber acomiadar- nos, perdre un ésser estimat i seguir vivint amb energia a pesar del dolor. No pot haver ningú que no hagi conegut crisis, derrotes, fracasos i no tingui més remei que passar-ho, superar-ho, ja que al fer-ho, tenim un sentiment de sorpresa i gratitud per poder seguir endavant.  De fet, l’actitud davant la vida crec que és el que em dona la força i espiritualitat que necessito.

En el meu cas personal, puc dir que m’ha costat molt escalar la muntanya per poder viure de nou. De fet, encara estic amb aquesta feina que costa tant i tant, però a vegades recupero el sentit de gratitud per haver aconseguit una petita actitud positiva davant la vida.

Això és el que m’ha succeït arrel de la mort del meu marit perquè sé que ell voldria que arribés una altra vegada a aconseguir la felicitat,
tinc fe d’això i per aquest motiu m’esforço i sé que he d’ esforçar-me molt més per trobar  si  no tota l’alegria, al menys la suficient per viure i poder donar-la als meus éssers estimats, de la mateixa manera que ell tan s’estimava.

Sóc una dona valenta i emprenedora però sobretot tossuda i acabaré aconseguint l’alegria que vivia amb ell.

Què us hi jugueu?

Carmen Domínguez. La última moda de los zapatos de tacón me tiene asombrada. Esos no son los zapatos de tacón alto de toda la vida, sino metafóricamente hablando son  rascacielos zapatiles. Trepar a esos botines, porque esos escarpines no se calzan sino que hay que subir, es un ejercicio de audacia.

Las sufridas usuarias de estos engendros, tienen que hacer un adiestramiento extra para poder mantener el equilibrio a esas alturas., porque no son sólo los talones, sino que hay que añadirles las horrendas plataformas. No se reivindica aquella otra moda de puntiagudos calzados que llegaban al lugar de destino antes que tu, tampoco se trata de eso,pero es que a estos parece que le han dado un puñetazo en la punta y se han quedado sin nariz, osea que son todos chatos.
El sentido común de las mujeres es mayor que el de los diseñadores y por la calle se ven pocos, ya que andar con esos escarpines por las vías es una candidatura para romperse, por lo menos, un tobillo.

Las que más padecen esta novedad son las tertulianas,presentadoras y artistas de diversa índole en canales de TV, fiestas,desfiles etc. Aunque a veces no lo pueden disimular, andan como si estuvieran pisando huevos, naturalmente perdiendo elegancia y seguridad, no las culpemos ya que los realizadores deben obligarlas a usar esta actualidad. Donde están los zapatos de Chanel que estilizan la figura y dan gracia y sensualidad al andar de la mujer? Seguramente perdidos en la noche de los tiempos, en aras de la modernidad de estos nefastos tiempos.

Consol Lacida. Quan viatges sola has de treure’t una corretja i, de cop i volta, enfrentar-te al món i la seva gent, sense prejudici, cap ni un. Per exemple, no deixo de perdre la curiositat de viure noves experiències al voltant d’un globus, això és el que em mou a voler recórrer el món sense companyia.

Però, quins avantatges té, realment, viatjar sola?

Doncs la llibertat, la possibilitat de decidir allò que vindrà en aquell precís instant. Alhora, imagino que deu resultar fàcil envoltar-te de gent d’un altre país i poder viure la vida quotidiana d’allà.  El primer que faria però, seria comprar-me roba del país on viatjo per adaptar-me al màxim a la seva cultura, i quan marxés regalaria o preguntaria on puc donar la roba per a la gent més necessitada i resident del país.

Els viatgers solitaris  tenen dues cites obligatories: primer, visitar els museus, i segon, passejar pels carrers i zones turístiques de cada ciutat per aprendre el dia a dia de la gent que hi viu. Per exemple: els comerços, escoles, centres mèdics, i, sobretot, els seus parcs. Penso que els rodamóns solitaris desperten confiança, tanta que inclús la gent del propi país arriba a oferir-los fins i tot menjar, això deu ser meravellós!

Per a mi seria gratificant viatjar sobretot per aprendre l’idioma o la cultura del país. Crec que és  una assignatura obligatòria per a les dones, tot i que a Espanya resulta impactant que una dona viatgi sola, encara que sigui una ocasió per aprendre a reconciliar-se amb el món i trencar els prejudicis culturals. Però, sempre és important tenir sentit comú i prudència a l’hora de viatjar. Segueix llegint »

Sara Reñé. Aquests dies estic llegint la novel·la  de l’escriptora nicaraguenca Gioconda Belli, El país de las mujeres. En un país imaginari de Centreamèrica, Faguas, un partit de nova creació, el PIE, (Partido de la Izquierda Erótica) format unicament per dones, guanya les eleccions i inicia una sèrie de reformes radicals que canvien del país i la vida dels seus habitants.La presidenta Viviana i les seves ministres DECIDEIXEN que durant sis mesos, els homes s’encarregaran de tenir cura de la casa i dels fills i filles. Elles, en canvi, netejaran i tindran cura del país. De seguida el nou govern pren iniciatives altament necessàries: reformar la Democràcia i la Constitució, millorar els mètodes educatius i els horaris de treball, organitzar menjadors comunals i escoles bressol, inaugurar una facultat de maternitat i paternitat,.. També promulga la Llei de l’Avortament Inevitable i elabora un Pla per al repartiment equitatiu de les feines domèstiques..

Així, Gioconda Belli, amb molt humor, ens presenta una utopia “viable”, on la  democràcia participativa i equitativa són possibles. La novel·la fa somriure, però també pensar i reflexionar… I sobretot imaginar, imaginar com es podria reformar i governar un país per deixar endarrera l’abús de poder, la corrupció, la ignorància i la desigualtat. Estaria bé llegir la novel·la i després debatre i discutir. Pensar, més enllà dels discursos establerts, què és allò que realment volem decidir i quin país, realment, volem tenir.